bootstrap templates

El perill dels cosmètics

Utilitzar cosmètica natural no és simplement una qüestió d’idealisme o de moda, és una qüestió de salut i consciència

La llegenda diu que la Cleopatra va morir dels tòxics que contenien els seus productes de maquillatge. La ignorància d’aquells temps. Avui dia en sabem més! O...? Realment hem avançat respecte a fa més de 2000 anys? Bé, antany potser era per ignorància. Ara és per no obrir els ulls a una realitat incòmoda.
No només hem de vigilar el que ingerim per la boca, l’alimentació. A través de la pell també hi ha una absorció important, tant per bé com per malament. La pell és la intermediària entre el mediambient i el nostre organisme. De dins cap a fóra, tot el que passa al nostre interior es pot manifestar a la pell: nervis, alteracions emocio- nals, intoxicacions, problemes metabòlics, es manifesten com a grans, psoriasi, dermatitis i taques per només esmentar-ne alguns. De la mateixa manera que el cansament i l’estrès es mostren en una pell pàl·lida, arrugada, seca i
sense lluentor.

Mobirise
De fora cap a dins, per un cantó, estan les influències mediambientals com la contaminació i el clima, que no depenen directament de nosaltres i, per l’altre cantó, el sí depenen de nosaltres: com li tenim cura. La pell és un òrgan tan sensible com el nostre intestí que filtre tant nutrients com tòxics i els transporta a la sang. en només quinze minuts!! Perquè el que molta gent no n’és conscient és que els cosmètics no es queden a les capes superficials de la pell. S’absorbeixen i passen a la sang. Amb el que haurien d’estar mínim tan controlats com l’alimentació. Per això és tan important tenir en compte què ens apliquem a la pell, ja que les substàncies que contenen els productes que ens posem, influiran en tot el nostre organisme. En un principi, quan comprem productes cosmètics, cremes netejadores, hidratants, crema
pels llavis, condicionador pels cabells i una llarga etcètera, ho fem amb la – ingènua? - intenció de tenir cura de la pell, el cutis i els cabells. Ignorant que a través de la pell se’ns “cola” gran quantitat de toxines al rec sanguini, capaces de produir petites i grans dolences a llarg i fins i tot a mig termini, com dermatitis, deshidratació, al·lèrgiques, problemes de pigmentació (taques marrons o vitiligen), irritació de la pell, trastorns hormonals, arribant els estudis a parlar també de càncer o alteració de l’ADN. Així, allà on pensem que ens estem hidratant, podem en realitat estar contribuint a la deshidratació de la pell. I quan ens posem una crema anti- arrugues, sovint es tracta d’un efecte “flash” immediat que té el propòsit de satisfer a nivell òptic al consumidor, estirant i agredint la pell, contribuint a provocar més arrugues de forma prematura. Tot el que puja...acaba per tornar a baixar!! I després és pitjor. En fi, que la llista és llarga. I no són pocs els dermatòlegs que amb sinceritat afirmen que hem d’estar contents si un producte no ens fa més mal que bé...
Així, la rutina diària de dutxar-nos, rentar-nos el cap, hidratar-nos, posar-nos desodorant i, en general, tot el que implica aplicar-nos productes d’higiene, cremes i altres cosmètics, pot suposar un autèntic perill per la salut. Només cal donar un cop d’ull a la composició de qualsevol producte d’higiene o cosmètic, amb lupa, això sí, perquè la lletra és molt petita i escrit en un llenguatge químic incomprensible per la ma- joria de ciutadans, per a veure que aquí hi ha alguna cosa que falla. A la majoria de productes es troba gran quantitat d’ingredients tòxics. En la seva defensa se’ns diu que els ingredients tòxics apareixen en quantitats molt petites. Que bé!! Així ens intoxiquem...més a poc a poc. Però molts granets de sorra fan tot un castell. I és que es tracta de productes que ens estem posant a diari i amb tota confiança. El nostre xampú, dentifrici, crema hidratant per tot el cos i la de la cara, el desodorant, escuma d’afaitar, productes per a bebés...etc. Amb el que la quantitat de substàncies perjudicials que aca- ben per entrar al nostre organisme finalment és, de granet en granet, tot un castell. Esgarrifant però, tanmateix, una realitat!
Quines són aquestes substàncies tòxiques que es troben en molts productes cutanis? La llista és llarga. Perquè és trist però cert. A l’actual so- cietat (tot i que tenim l’esperança de que això canviarà), per davant de la salut passa, de llarg, el negoci.
“Els parabens, àmpliament utilitzats a la industria cosmètica, produeixen irritació, vermellors i dermatitis”
Comencem pels parabens, àmpliament utilitzats a la indústria cosmètica com a conservants pel seu baixíssim preu. Únicament que s’ha com- provat que en molta gent produeixen irritació i vermellor de la pell, o, pitjor encara, dermatitis. Fins i tot algun estudi científic, segons la pres- tigiosa revista Discovery Salut, sembla haver relacionat els parabens amb càncer de mama o amb l’alteració dels estrògens al cos humà. Resulta irònic que l’acte d’hidratar la pell la deixi cada vegada més resseca i irritada. Doncs els parabens contribueixen en gran mesura a això, pel que tant més greu és que els trobem àmpliament en xampús, cremes de bellesa, productes d’afaitat o depilació, productes farmacèutics d’ús tòpic i fins i tot en les pastes de dents!
“ƒ paraffinum, paraffinum liquideum, petroleum, substàncies derivades del petroli utilitzades per a fer més agradable la textura dels cosmètics”
Continuem la llista. Quan a les etiquetes apareixen els noms de paraffinum, paraffinum liquideum, petroleum, etc., es tracta d’olis minerals, substàncies derivades del petroli, que s’utilitzen en les cremes per a fer més agradable la seva textura. (Una altra vegada, es dóna més impor- tància a que el producte entri pels ulls comercialment que a que sigui beneficiós i, sobre tot, no perjudicial pels usuaris). Són antibacterians i barats, però també irritants i deshidratants. (De nou resulta irònic la quantitat de productes irritants per la pell que contenen els productes que es venen... per tenir cura de la pell!!).
A banda de cobrir la pell com si fos una envoltura de plàstic, tapant els porus i bloquejant la respiració de les cèl·lules, actuen portant la humitat de la pell a les capes superficials de manera que sembli hidratada... acabant per deshidratar-la en profunditat i creant una mena de dependència psicològica de la crema. És més, degut a aquesta capa plàstica, la pell queda incapacitada per a complir amb les seves funcions de defensa, no pot eliminar les toxines i apareix acné, irritacions i vermellors. A part de contribuir a l’envelliment prematur.
“ Glicol proplipeno, té un currículum no poc preocupant”
Un altre derivat del petroli és el Glicol propileno, un líquid incolor que ajuda a retenir la humitat de la pell i fa que sembli suau i sedosa. Res més lluny de la realitat. El que no sap la gent és que molts estudis relacionen el glicol propileno amb la dermatitis de contacte i amb alguns trastorns del ronyó i del fetge, i que, per altre part, pot inhibir el creixement de les cèl·lules epidèrmiques i irritares (i que en realitat es considera el principal irritant de la pell, fins i tot en concentracions molt baixes). Pot, tanmateix, irritar els ulls, causar trastorns gastrointestinals, nàusees i mal de cap, entre altres molèsties no poc importants. Un currículum bonic per ser un ingredient comunament utilitzat a la cosmètica.

Quan a l’etiqueta llegim: dibutilftalato (DBP), butilbenzifatalato (BBP), diisononilfalato (DNIP), diisodeciloftalato (DIDP) i dinoctilfalato (DNOP) i altres paraulotes per l’estil, es tracta dels anomenats ftalatos, substàncies disolvents i suavitzants que es troben fàcilment en cremes, esmalts d’ungles, perfums, laques i desodorants. Tot i que el Parlament Europeu va prohibir el seu ús l’1 de gener de 2005 en la fabricació de joguines i en articles de puericultura, ja que se’ls relaciona amb danys en el sistema reproductor i endocrí així com un augment de risc de patir asma i càncer, és curiós observar com se’ls pot trobar en diversos cosmètics!!
Després estan els famosos PEG’s (glicol polieteno) que s’utilitzen com a emulsionants. La “peca” és que contribueixen a eliminar el factor protector natural de la pell, pel que no es permès utilitzar més de cinc!! PEGS en un mateix producte. Se’ls reconeix per PEG seguit d’un número o bé sota noms que terminen en eth (steareth, sodium laureth sulfate...) Aquest últim no a confondre amb el sodium lauryl sulfate que és un detergent molt irritant emprat en pràcticament tots els xampús i dentifricis convencionals existents. Pel simple contacte amb la pell, s’absorbeix i s’emmagatzema als teixits del cor, el fetge, els pulmons els ulls i fins i tot al cervell!! Utilitzat en xampús, és una mica contradictori que, al menys en animals, fa retardar el creixement dels cabells!!
I encara no hem esmentat els colorants que han demostrat, al menys en animals, ser altament cancerígens a part de contribuir a alterar les molècules de l’ADN. I les fragàncies artificials que són el se’n diu bioacumulatius i se sospita que poden produir trastorns en els sistemes reproductor i endocrí. A banda de que s’ha observat que, posades sobre la pell, poden causar al·lèrgies, maldecap, mareig, tos, taques a la pell, pèrdues de concentració i... càncer!! De les fragàncies artificials, una de les més utilitzades és el tonalide.
Els solvents són un altre candidat per augmentar la incidència de càncer. Alguns d’ells s’utilitzen també com a solvents de pintura i formen part de la composició dels líquids anticongelants dels cotxes. És una substància derivada del petroli que, no obstant, la indústria cosmètica convencional inclou a tints de cabells, cremes, exfoliants i escumes d’afaitar. El talc d’ús tan comú és una substància químicament molt semblant a l’asbest, ben conegut per produir càncer (especialment de pulmó). A banda de tapar els porus de la pell i, en con- seqüència, impedir les seves funcions normals. Es fa servir sobre tot en pols per la cara i pel bebé. Però també s’utilitza per a lubricar els preservatius, el que a llarg termini pot augmentar el risc de càncer d’ovaris.
I qui no ha sentit parlar de les advertències que hi ha en contra de l’alumini, en forma de clorhidrat d’alumini, que contenen els desodorants? La seva eficàcia antitranspirant radica en el fet de que posa literalment una barrera que inhibeix o tapa el flux de suor, però el preu és alt: es considera un dels causants del càncer de mama per provocar mutació en les cèl·lules. Sembla que en evitar l’eliminació de toxines a través de les aixelles, força al cos a depositarles en les glàndules limfàtiques que es troben sota els braços. On, per altra part, es troben la majoria dels tumors cancerígens en el càncer de mama.

El mercuri és un metall pesat d’elevada i ben coneguda toxicitat. Tots coneixem el perill potencial de trencar un termòmetre de mercuri. Tot i així, la indústria cosmètica l’utilitza com a conservant en productes de maquillatge i desmaquillatge dels ulls.
Podríem continuar, la llista negra de productes tòxics utilitzats a la cosmètica és llarga, però amb aquesta pinzellada ens fem una idea de que no tot el que llueix és or. Utilitzar cosmètica natural no és simplement una qüestió d’idealisme o de moda. És una qüestió de salut i de consciència. Som el que mengem i a través de la pell també ens alimentem. Malgrat es diu que les substàncies tòxiques es troben sempre en quantitats molt petites i que el seu ús és extern, no hem d’oblidar que l’ús és diari (de granet en granet farem el castell de sorra) i que SÍ que el que s’aplica a través de la pell s’absorbeix i entra al rec sanguini. I que el preu de voler tenir cura de la pell i el cos pot ser molt alt. Per ignorància o per fe cega en que si es ven... no deu ser tan dolent.
La cosmètica natural degudament certificada ens assegura que el que ens posem està composat per matèries primeres naturals d’origen no animal i que no conté substàncies irritants, deshidratants, cancerígens, tòxiques o perilloses per la salut. Sinó únicament productes 100% naturals amb ingredients totalment compatibles amb l’ecosistema que és el nostre cos i realment ens alimentin a través de la pell.
En resum:
NO: Conservats, fragàncies, emulsionants o colorants sintètics
NO: Productes de síntesi.
NO: Ingredients d’animals
NO: Paraben, parafina, silicona o altres components derivats del petroli.
SI: Ingredients d’origen 100% natural procedents de cultiu ecològic i biològic.
A la societat moderna hi ha una desinformació generalitzada i acomodada al voltant dels temes medioambientals i de la salut. Per ara primen els interessos econòmics i polítics a la salut i l’autèntic benestar. Un tancar ulls col·lectiu i comunament consentit. Prendre’n consciència és una elecció personal de cadascú, però mentre la majoria continuï tancant els ulls a la realitat, per pensar que no n’hi ha per tant o per comoditat o ignorància, això és una carta a favor de la indústria per continuar venent productes que entrin pels ulls i per preu, però que no vetllin en absolut pel benestar de qui els consumeixi. Prendre’n consciència com a consumidor és contribuir a que la indústria hagi de triar un nou camí. La tria és nostra, dels consumidors, i no de les autoritats ni de la indústria.

Christina Stub

Meditació

Què és i per a què serveix?

Per què meditem?
Alguns entenen la meditació com un estat de profunda relaxació. I ho és... en part. Però la meditació pot ser molt més que això. Relaxar-se és un primer pas, ja que, això sí que és cert, per a meditar, ment i cos han d’estar relaxats. I és quan estem en un estat de profunda relaxació, en estat Alfa, que comença l’autèntica meditació, que, més allà que la relaxació, és un estat de intensa concentració, d’alta activitat ce- rebral. Una activitat cerebral coherent i dirigida. Però per entendre què és en realitat el que fem amb la meditació, primer val la pena parlar una mica del subconscient.
El subconscient, aquesta cosa misteriosa, que està a tot arreu i enlloc a l’hora, que dirigeix les nostres vides, que determina com ens sentim, els nostres esquemes mentals i que ens impulsa a actuar d’una manera o una altra. Quan parlem de subconscient, estem parlant d’intel·ligència superior, el nostre JO real. Però, què és? Segons Deepak Chopra, el nostre jo real és el pensador dels pensaments, no els pensaments en sí.
I on és aquest pensador suprem? Aquest JO essencial que interpreta la realitat i pren les decisions prescindint moltes vegades del conscient?

Mobirise
La física quàntica apunta cada vegada més a que és un fenomen no local. Això, quan es tracta d’Internet i d’accedir al nostre compte de correu electrònic és fàcil d’entendre i ho acceptem, sense més, com una realitat. Quan es tracta del nostre JO suprem, aquell núvol misteriós que conté tota la nostra informació esse cial, pot ser una mica més difícil d’acceptar o entendre que no es trobi al nostre cervell en forma de connexions neuronals i un sostén físic i tangible.
Però la física quàntica és molt més complexa i molt més elegant del que ens imaginem. És més, és més profunda, simple i alhora sofisticada del que som capaços d’imaginar.
El nostre subconscient conté tot allò que ens fa falta per a viure, tota la nostra informació essencial, el nostre disseny original, per dir-ho d’alguna manera. I també conté tots els esquemes mentals creats a través del nostre conscient, de la nostra forma de veure i viure la vida, de la nostra percepció de la realitat. A través del conscient i de fer i pensar repetidament d’una forma determinada, programem el subconscient.
Podem fer la comparativa i veure el nostre Jo essencial com si fos una mena d’emissor que, a través de les emocions i percepcions, dirigeix la nostra vida, la nostra realitat física, com si el conjunt cos-ment, la nostra manifestació física, fos una titella.
Com podem comunicar-nos amb aquest Jo su- prem / subconscient?
De vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc...
El nostre JO és el pensador dels pensaments però no els pensaments.
Els arbres són els pensaments.
El nostre JO és el silenci del bosc.
Per connectar amb el nostre JO, hem d’aprendre a escoltar el silenci de la nostra ment.
Al petit espai entre pensament i pensament es troba el nostre JO. Connectar amb aquest JO és fer callar els pensaments del conscient i es- coltar les silencioses emocions i percepcions, en definitiva, la intuïció, de l’interior.
“El subconscient, aquesta cosa misteriosa, que està a tot arreu i enlloc a l’hora, que dirigeixi les nostres vides, que determina com ens sentim, els nostres esquemes mentals i que ens impulsa a actuar d’una manera o d’una altra”

Per què és tan més eficaç el subconscient que el conscient?
Els pensaments conscients en la seva majoria són incoherents i aleatoris.
Els pensaments, com la llum, quan no actuen en la mateixa freqüència i fase, quan no són coherents, s’escampen en totes direccions, sense “donar llum” en una direcció concreta. No obs- tant, quan van dirigits de forma coherent (totes les ones en una mateixa freqüència i fase, com la llum làser) són super-portadors d’informació. El subconscient és tot un mar de coherència, una maquinària pesada de moure però molt eficaç per la seva coherència. En el subconscient està arrelat el que realment creiem i sentim, en el fons del nostre ésser. Un pensament és poc intens i dura poc. Les nostres creences, com realment veiem el món per sota dels pensa- ments conscients, és un continu.
En meditar, aconseguim fer callar els pensaments i arribem al silenci del subconscient. L’estat ideal, per entrar en contacte o obrir les comportes al subconscient, és l’estat Alfa.
“En el subconscient, està arrelat el que realment creiem i sentim en el fons del nostre ésser.”

Què és l’estat Alfa?
Durant el dia, en estat de vigília, funcionem en estat Beta. En aquest estat, la freqüència d’ones cerebrals és de 14-21 cicles per segon i perce- bem el món a través dels cinc sentits dins d’una dimensió espai-temps. Aconseguint, mitjançant la relaxació, baixar la freqüència cerebral a 7-14 cicles per segon, entrem en estat Alfa. És l’estat en el que ens trobem quan estem a punt de dormir, l’estat de meditació, l’estat en el que funcionem i percebem a través de la intuïció i no a través dels cinc sentits físics. En aquest estat estem en plena connexió amb el subconscient, tant per poder-lo programar conscientment amb noves creences i idees que volem governin les nostres vides, com per poder rebre la seva po- derosa i importantíssima informació. La forma que té el subconscient de comunicar-se amb el conscient és a través de la intuïció, l’anomenat sisè sentit, les premonicions, els sentiments. En realitat les emocions són una guia infal·lible que ens proporciona el subconscient per a saber si anem per bon o mal camí.
Tornant a la meditació i resumint. Amb la relaxació arribem a l’estat Alfa i, un cop en estat Alfa, podem accedir a l’espai meditatiu. A partir d’aquí totes les possibilitats estan obertes, estem al sistema operatiu mateix de la nostra existència, del nostre conjunt cos-ment. Ara podem fer com una “meditació passiva”, obrint-nos simplement a rebre la informació del subconscient, com una mena d’actualització de dades i de software. En aquest cas, és important que ens concentrem en a mantenir-nos en estat Alfa, ben conscients i centrats i no caure en la son, ja que la majoria de la gent moderna arrosseguem una més o menys crònica falta de son i de moments de relax. Una bona tècnica és concentrar-nos en la respiració o bé en una música relaxant inductor de l’estat Alfa. Això ens ajuda a dues coses: a mantenir allunyats aquest etern i empipador diàleg intern de pensaments més o menys aleatoris i dispersos que no ens deixa mai en pau, i així aconseguir una estona de pau mental, i, per l’altre cantó, a mantenir una certa concentració, que ens ajuda a no passar-nos de l’estat Alfa a l’estat zzz.
“L’estat Alfa és l’estat en el que ens trobem quan estem a punt de dormir, l’estat de meditació, l’estat en el que funcionem i percebem a través de la intuïció i no a través dels cinc sentits”
Amb tan sols uns 10 minuts en estat Alfa, deixant obrir-se la connexió amb el subconscient, podem rebre resposta a molts dels nostres problemes, ajudar-nos a prendre millors decisions i, en definitiva, millorar considerablement el nostre dia a dia, simplement per haver pres un moment per escoltar a la nostra intuïció. Però també podem fer una meditació més activa, una autèntica programació de la nostra vida, que ens ajudi a fer complir els nostres desigs i, en fi, reprogramar part de les nostres aplicacions del dia a dia, o... amb una programació més profunda, retocar fins i tot la nostra essència, el propi sistema operatiu. Simplement necessitem entrar en estat Alfa i dirigir els pensaments de forma coherent, visualitzant allò que desitgem o enviant al subconscient els pensaments que volem tenir.
Hi ha diverses tècniques i mètodes, que ensenyen o proposen com aconseguir-ho, però en realitat tots radiquen en el mateix, pensar de forma concentrada i coherent, sense deixar interferir els pensaments habituals, aleatoris i incoherents, i, a més, moltes vegades carregats de pors i dubtes. Molts suggereixen crear com un espai de programació, una mena de laboratori virtual, on podem visualitzar i crear o recrear aquelles parts de la nostra vida que volem canviar o millorar. Un cop aconseguim pensar de forma coherent, en realitat és molt senzill. I l’explicació està en que quan ens trobem en estat Alfa, estem en un estat de profunda relaxació però també en un espai altament creatiu, ja que, en aquest estat, estem en connexió directa amb el subconscient. I donat que en realitat el que dirigeix la nostra vida és el subconscient, aprofitant un moment en el que s’obren les comportes al subconscient i la connexió és dirigida i eficaç, podem reprogramar les seves entranyes, enviar les nostres peticions i rebre les respostes a les nostres preguntes.
La meditació no és una pràctica gaire utilitzada a la nostra societat. No hi ha temps. Està reservada per la gent alternativa o altament espiritual. Costa deixar la ment en blanc. És perdre un temps valuós durant el dia... els arguments per a no meditar són molts. I per altra part, tots els beneficis derivats de la meditació no formen part del coneixement comú. En realitat molt poca gent coneix la finalitat així com els beneficis de meditar. Ignorant, per tant, que si tothom dediquéssim un moment cada dia a meditar, a passar una estona amb nosaltres mateixos, conèixer-nos, el món seria un lloc més agradable on viure. La gent estaria menys frustrada, els obstacles serien un repte i no un font de problemes i, en general, hi hauria menys odi, enveja i pors, els grans mals de la nostra societat moderna i la font de la gran majoria de les malalties de l’anomenat primer món.
Resumim, per acabar, alguns dels beneficis d’una meditació regular:
Disminueix la tensió i l’estrès
Regula la tensió sanguínia
Enforteix el sistema immunològic Retarda el procés d’envelliment Recarrega les bateries
Calma
Energitza
Aporta claredat mental i disminució de les preocupacions, moltes vegades autoproduïdes
Millora la capacitat de concentració
Augmenta la intuïció
Millora l’aprenentatge i la memòria
Fomenta una visió més positiva en general
Augmenta la confiança en un mateix
Augmenta la sensibilitat a les necessitats pròpies i de l’entorn
Augmenta la autencitat
S’optimitza el funcionament cerebral
S’inicia un desenvolupament de la creativitat, la intel·ligència i de la personalitat en general.
... i això només per esmentar alguns dels més importants.

Christina Stub

Caiguda de cabells

El punt més sensible en una dona és - sorpresa – són... els cabells. Pensem-ho bé. En el fons no hi ha res que arribi al cor d’una dona com una carícia als cabells, (a menys, clar està, que li pugui més l’angunia de pensar que l’estan despentinant o que porti tanta laca que li faci vergonya que algú li toqui). Però circumstàncies diverses a part, que ens toquin els cabells és percebut com una gran mostra d’afecte i un gest en el fons bastant íntim.
Els cabells, per altra part, són l’orgull i el segell d’identificació de molta gent. Portem els cabells segons la nostra personalitat i donem gran importància a portar-los nets, lluents, i, en definitiva, que serveixin per atreure o representar-nos bé.
El valor que arribem a donar als nostres cabells ve a ser molt semblant al valor que donem a posseir bens materials. Tenim la sensació de “valer” més o menys segons si portem o no bé els cabells, així com la quantitat i qualitat d’aquests.
Existeixen múltiples causes que produeixen la caiguda dels cabells. Una dieta pobre en nutrients essencials, problemes de tiroides, infeccions, estrès, anèmia, excés de cosmètics, tints o passar la planxa a diari, són factors que, sens dubte, col·laboren. I no oblidem els efectes nocius d’alguns tractaments agressius, com són la quimioteràpia i la radioteràpia. No obstant, com és habitual quan la causa no és aparent i trobem que hi ha antecedents a la família, la que es considera la principal causa és l’anomenada predisposició genètica, afectant aquesta suposadament a la majoria d’homes. El 90% dels homes més grans que 21 anys presenta entrades més o menys pronunciades i el 50% dels homes majors de 40 anys tenen la zona de la coroneta despoblada.
De totes maneres, tampoc ens hem d’alarmar perquè quedin cabells a la pinta. És totalment normal perdre al voltant de cent cabells cada dia. El problema és quan els nous cabells que surten són cada vegada més fins i febles.

Mobirise
Quan les causes són suposadament genètiques, les responsables de la caiguda dels cabells, segons la literatura que es troba sobre el tema, són l’enzim 5-alfa-reductasa i l’hormona testosterona. L’enzim converteix la testosterona en dihidrotestosterona (DHT), culpable de que les membranes del cuir cabellut es tornin rígids. D’aquesta manera, l’estructura fol·licular rep menys irrigació sanguínia i els cabells nous són cada vegada més febles i fins. Finalment, els fol·licles s’atrofien i els cabells que cauen ja no són reemplaçats per cabells nous. De totes maneres, pel que sembla, no és només un nivell elevat de DHT el que determina si es debiliten els cabells, sinó una sensibilitat dels fol·licles en vers a la DHT. I el que produeix aquesta sensibilitat, possiblement sigui una altra forma de reaccionar del cos a la línia de les múltiples al·lèrgies, efecte col·lateral cada vegada més comú de la vida moderna.
En qualsevol cas, també està clar que els nostres cabells són un aparador de la nostra alimentació. La seva qualitat està directament relacionada amb el que mengem. O, i tornarem a això, al que arriba als cabells dels nutrients que ingerim.
Per a qui contempla el cos des d’un punt de vista menys físic, com un conjunt energètic, els cabells tenen una funció més enllà d’embellir el rostre. Són les antenes que ens connecten amb l’energia còsmica. Quan ens cauen els cabells – més enllà del que és normal – des d’aquest punt de vista més metafísic, aquesta caiguda es produeix pel fet de que no estem en contacte amb el nostre jo més essencial o superior, i que ens preocupen molt – massa - els aspectes més materials de la vida. És com si ens fes por perdre alguna cosa a nivell material. És una senyal de que ens identifiquem excessivament amb l’esfera física i material, i que estem desconnectats de l’esfera més espiritual. D’alguna manera podem dir que aquestes petites antenes cauen per falta d’ús.
En una esfera més física, però guardant igualment la relació del trastorn físic amb el seu origen emocional, es sospita molt del estrès, l’ansietat i els conflictes emocionals com a desentonant d’una caiguda més important dels cabells. El camí psicològic que segueix aquest trastorn és fosc. Com si els nervis provoquessin literalment un espasme del múscul llis al voltant del fol·licle pilós, estrangulant els cabells i provocant la seva caiguda.
Sigui com fos, és un trastorn cada vegada més comú a la nostra societat moderna. L’estrès és un dels preus que estem pagant per participar en el model de societat i la forma de vida del món occidental actual. I es manifesta en forma de trastorns dermatològics, ansietat, càncer i... caiguda dels cabells, per només esmentar algunes conseqüències a nivell de salut de la vida moderna.
Té solució?
Hi han moltes solucions al mercat, algunes químiques amb efectes secundaris no poc importants. Davant la llarga llista de fàrmacs químics de dubtosa eficàcia però amb un important equipatge d’efectes secundaris, i els costosos tractaments quirúrgics, la irrupció al mercat dels productes naturals per a tractar la caiguda de cabells no ha pogut ser més exitosa. Suposen una alternativa no només real, sinó summament eficaç per a combatre aquest problema. Funcionen bàsicament estimulant el creixement capil·lar de forma natural, facilitant la nutrició que reviu els fol·licles més debilitats i bloquejant la producció de DHT, (dihidrotestosterona), que, com hem vist, es una de les causants de la pèrdua dels cabells.
Una de les solucions naturals, que a Espai Natura hem observat té una gran i demostrada eficàcia, és la “Línea revitalizante del cabello” de Piabeli. Aquesta línia s’ha formulat específicament per a reforçar els cabells fràgils i corregir problemes de caiguda de cabells. Conté, entre altres molts ingredients naturals, olis essencials de capuxina, abedul i sàvia que, junt amb els altres components de la formula-base, activen el rec perifèric, revitalitzant d’aquesta manera la funció renovadora dels cabells fràgils, sense vida o amb abundant caiguda, permetent que tornin a arribar a bon lloc els nutrients a través del rec sanguini.
La formula-base de Piabeli desencadena un potent procés de drenatge, amb el que es desintoxica el cos, es descongestiona el fetge,
s’activa el funcionament cel·lular i, en general, es reforcen tots els mecanismes del bon funcionament del cos. En un tractament Piabeli sempre es combina la potent loció corporal, aplicada als engonals, per activar aquest procés de drenatge, amb el producte més específic, en aquest cas la línia revitalitzant dels cabells. La combinació d’aquestes dues aplicacions, una local i l’altre que a nivell del sistema limfàtic, activa de nou la correcta circulació de nutrients i la seva absorció per part dels fol·licles.
El que, una vegada més, està clar, és que com més globalment tractem una sintomatologia, en una combinació de buscar el fons del problema, netejar i desintoxicar el terreny i finalment tornar a construir, més definitivament solucionem el problema.

Christina Stub

Endavant al passat

El que podem aprendre dels maies

Per què, quan dirigim la mirada enrere, a la història, sempre donem per suposat que qualsevol civilització antiga ha de ser, necessàriament, menys avançada que la nostra? Que som com l’últim producte d’una evolució totalment lineal que va des de primitius, quasi animals vaja, fins a “tan intel·ligents” com som avui, capaços de modificar la vida genèticament, crear malalties artificials, crear una complexa macrosocietat per a repartir (adequadament?) els bens del planeta, i produir armes nuclears?
És l’essència de la nostra societat. Però és, també, l’essència del progrés?

Mobirise
Sobre el faç de la Terra han existit civilitzacions amb una idea del progrés, diguem, “lleugerament” diferent a la que tenim avui.
En la nostra societat occidental moderna hem trobat avançades formes de comunicar-nos a través d’una xarxa de dades, la que coneixem com a Internet. Desem imatges i informació important, no se sap exactament a on, a algun lloc d’aquesta extensa xarxa, és a dir, de forma no local. Hem trobat formes d’extreure i transformar energia de la naturalesa per donar- li un ús “a conveniència” (això sí, no sense deixar-ne considerables residus no saludables pel nostre entorn i fer del planeta un lloc cada cop menys habitable) i ens hem acostumat a viure sobre un enorme coixí de comoditats de la civilització, sense el qual ja no sabem quasi sobreviure. En definitiva, hem progressat... (?).
Fa uns 1.500 anys, una civilització increïblement avançada, però en un sentit totalment diferent de la paraula avançada, va desaparèixer misteriosament, quasi tan misteriosament com va aparèixer. I amb ells va desaparèixer una saviesa de valor incalculable, o, en qualsevol cas, molt diferent a la saviesa (?) que avui regeix la nostra societat.
Els espanyols, quan van arribar a les ciutats maies, perquè estem parlant de la civilització maia, a part d’uns humils pobladors que ocupaven cases igualment humils, van trobar les impressionants ciutats i piràmides buides, i el que també van trobar, va ser una gran riquesa en material que la civilització desapareguda havia deixat escrit.
Van (els espanyols!) cremar-ho tot, al·legant que tants de coneixements havien de ser obra del diable, així com per obligar als pobladors humils a convertir-se en cristians. (El camí cap al progrés...)!
I així van desaparèixer els coneixements d’una civilització probablement - de llarg - més avançada que la nostra, depenent, de nou i en darrera instància, aquesta comparativa, del que entenem per la paraula avançada. (Pasta de dents a ratlles i armes nuclears?)

“Estem parlant d’una civilització absolutament fascinant, no només pels seus grans coneixements, sinó sobretot per a la seva forma de saber integrar l’espiritualitat amb la ciència”

Els tres llibres que van sobreviure no són suficients per descodificar tota la profunditat o la totalitat dels missatges que ens volien fer arribar. En canvi, hi ha molt de material conservat als murs de les ciutats abandonades en forma de baix relleus i pintures. I això ens ha permès apropar-nos, encara que només una mica, a conèixer la seva visió del món, tenir una idea dels seus coneixements i conèixer les seves profecies per l’any en el que ara ens trobem, el 2012.
Pel que fa a les profecies, el que també és interessant, és que els maies no són els únics... Els maies, els hopis, els egipcis i altres grans civilitzacions del passat, totes sense una aparent connexió geogràfica o temporal entre sí, i fins i tot també el propi Nostradamus, van deixar alguna cosa escrita sobre l’època en la que ens trobem ara. Però tractant-se de societats considerades “menys avançades”, amb tendències supersticioses (i res més a fer que inventar-se un conte fictici sobre un futur llunyà i sense rellevància per la seva pròpia existència), i, en qualsevol cas, irrellevants per la nostra idea del progrés, no les hem pres realment seriosament.
Totes aquestes civilitzacions llunyanes en el temps són interessants, però tornant a centrar la nostra atenció en els maies, estem parlant d’una civilització absolutament fascinant, no només pels seus coneixements (eren grans matemàtics, molt aficionats a l’estudi del temps i de l’astronomia així com de l’escriptura), sinó sobretot per la seva forma de saber integrar l’espiritualitat amb la ciència, o, dit d’una altra manera, la ment pensant i lògica, que és aquella que nosaltres bàsicament fem servir, amb el que li’n podríem dir l’ànima o el subconscient, que és la que nosaltres possiblement hem subliminat o deixat de desenvolupar.
I AQUESTA ÉS L’ESSENCIA DE LA SEVA FORMA DE PROGRES. Tornaré sobre això. En aquest sentit, el que és interessant no són les profecies en sí, sinó la seva procedència d’una cultura de la que avui podríem aprendre molt. Els seus coneixements transcendien el temps i l’espai. Tenien una profunda comprensió del propòsit de l’existència i de la vida,... i la seva relació amb l’Univers.
No comptaven amb la avançada tecnologia de la que disposem avui, però eren sorprenentment experts en astronomia i matemàtiques. Van inventar l’abstracte concepte del zero cinc-cents anys abans que els àrabs.
En l’àmbit de l’astronomia, no sabien que la Terra era rodona però, tot i així, van ser capaços d’establir la seva òrbita al voltant del sol. Bastant impressionant per un poble que no disposava de telescopis i que havien de basar els seus càlculs en el que podien observar a ull nu.

“Van construir ciutats voltades de muralles, no per la seva defensa, perquè no eren en absolut guerrers, sinó com a punt de referència de l’aparició del sol i dels planetes”

De la mateixa manera, van establir l’any de Venus en 584 dies, es a dir, el temps que triga Venus en fer una volta completa al voltant del sol. Actualment la Nasa té establert l’any de Venus en 583,92 dies.
Van descobrir els moments exactes dels canvis d’estacions, els solsticis i els equinoccis. Van construir ciutats voltades de muralles, no per la seva defensa, perquè no eren en absolut guerrers, sinó com a punts de referència de l’aparició del sol i dels planetes.
De fet, la piràmide de Kukulkan, un dels seus més grans exponents, és com un gran observatori i una mostra impressionant dels seus coneixements matemàtics i astronòmics. Té l’orientació exacta de 17 graus al nord-est per a rebre la llum del sol en els dies d’equinocci. El 21 de març, el dia de l’equinocci de primavera, i pels maies l’últim dia de l’any, entre la una i les quatre de la tarda, es produeix un moviment ondulatori de llum i ombra a la paret de l’escala principal, de manera que sembla una serp. De fet, la serp emplomada era l’animal sagrat dels maies. Al peu de l’escala es troba un enorme cap de serp que sembla que cobra vida amb aquest joc de llum i ombra.
Per arribar fins al temple, que es troba a la part superior de la piràmide, hi ha quatre immenses escales als quatre cantons de la piràmide. Cada escala té 91 escalons. 91 x 4 = 364 que, amb la plataforma superior, suma els 365 dies de l’any solar terrestre.
Aquesta és la gent ens van deixar les set profecies sobre el 2012, que bàsicament es poden resumir en un missatge d’alerta i un missatge d’esperança. Parlen de foscor, (abans de l’albada és quan més fosca és la nit), de destrucció i de catàstrofes naturals. I és, capquadrats com som, en aquest missatge que ens hem centrat quan fem pel·lícules i novel·les sobre el 2012. Però també hi ha un missatge d’esperança, d’un nou despertar, d’una evolució de la consciència humana, d’un caminar cap a la unitat de la ment i l’ànima. Aquesta és la part del missatge que hem obviat. Però és que és en aquesta part, si canviem els paràmetres sobre el què entenem per progrés, que trobem el progrés de la humanitat.
Ens comuniquem a través d’Internet. La seva “internet” era la consciència col·lectiva i el navegador individual la seva ment. Nosaltres funcionem a través de recursos externs. Grans civilitzacions del passat trobaven els recursos al seu interior. En què consisteix el progrés? Com hem d’entendre el seu missatge? I per què ens fa por la part d’alerta? No és quasi obvi que ja estem immersos en aquesta part del missatge? No és el rumb actual de la societat un rumb destructiu? I no veiem totes les catàstrofes naturals que ens envolten? Perquè la veritat és que corren temps estranys. Els tsunamis, els terratrèmols i els volcans en erupció s’estan convertint en noticies habituals, i ens estem acostumant tant que ja ni ens n’adonem. Després està la primavera àrab amb els canvis polítics i socials que s’hi han produït i que semblaven impensables.
I per altra banda, les crisis a tots els nivells, l’econòmica i financera, l’ecològica, la climàtica, la creixent crisi de valors, semblen aquesta vegada molt més que crisis passatgeres. Ens trobem literalment en un coll d’ampolla a nivell mundial. És un capítol que té un fi, simplement perquè ja no s’aguanta per enlloc. És la fi del món com el coneixíem ara. La fi d’un progrés que no és sostenible, un progrés que només ens allunya cada cop més de la nostra autèntica essència. Ens queda, doncs, el que no havíem prestat cap atenció per no tenir el “morbo” de la destrucció i la desgràcia, ens queda el missatge d’esperança, del naixement d’una nova forma de viure, d’un canvi de rumb de la societat com la coneixem ara, de nous valors i... serà possible?... d’una vida en pau. És un nou concepte del que entenem per avançar. Tenim infinits recursos interns per descobrir que s’han adormit en nom del “progrés”. Per avançar, necessàriament hem de deixar l’antic concepte de progrés enrere i donar llum a nous valors. Vist així, quin conte més bonic que ens van deixar.

Christina Stub

La personalitat a través de la lletra

Ensenya'm com escrius i et diré com ets

Matilde Ras, pionera de la grafologia a Espanya, ho va expressar de la següent manera: “La escritura es el espejo encantado donde se refleja la faz misteriosa del alma”.
L’objecte d’estudi de la grafologia és el grafisme, l’escriptura manuscrita, en la que es projecta les característiques de personalitat de l’autor. A l’escriptura queden plasmats la conducta, les emocions, la forma d’actuar, el tipus de pensament, la relació amb l’entorn, com ens mostrem davant dels demés i com ens sentim per dins. La grafologia és, per tant, una tècnica, o ciència, que estudia els aspectes psicològics, la personalitat global de la persona, mitjançant l’anàlisi en profunditat de la seva escriptura. Quan observem una escriptura, estem observant al seu escriptor, les seves aptituds intel·lectuals i vitals, formes i comportaments, il·lusions, sentiments, tendències, sociabilitat, maduresa emocional i estat d’ànim, en general i en el moment d’escriure. És com una foto de la persona des de la seva vessant més social fins als racons més amagats de la seva personalitat, les pors, les inseguretats...

Mobirise
El seu origen...
La majoria dels tractats i llibres que existeixen sobre Grafologia, situen com a primera obra editada en relació a l’estudi de l’escriptura, la realitzada a l’any 1622 per Camilo Baldo (1547-1634), professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Bolonia, titulada “L’art de conèixer per l’examen d’una carta missiva les costums de l’escriptor”
No obstant, els primers indicis d’utilitzar la lletra de la persona per a aproximar-se a la seva personalitat, de fet, es pot rastrejar fins a una edat molt més antiga a l’orient. Ja a Xina, al segle IV abans de Crist, van començar a emetre’s postulats que podien ser considerats com autènticament grafològics, i que presentaven notables coincidències de fons amb les que coneixem en l’actualitat.
També a Japó s’utilitza la tècnica grafològica des de temps immemorials, mitjançant l’estudi de “pals” traçats en tinta.
Dins del món grec, Aristòtil (384-322 aC), va ser dels primers en interessar-se per la relació existent entre escriptura i personalitat.
Ara bé, de tornada als nostres temps, qui va donar el nom definitiu a la grafologia va ser el religiós francès Jean Hippolyte Michón (1806- 1881), que també va crear, en 1871, La Societat Francesa de Grafologia. La branca de grafologia provenint directament de l’escola creada per Michón, l’anomenada escola francesa, és, sens dubte, la més difosa pel món i, sobre tot, per Europa, si bé també l’escola psicoanalítica suïssa, representat fonamentalment per Max Pulver, qui va introduir l’estudi de l’Espai gràfic, l’escola alemanya que es basa en les investigacions de Ludwig Klages i l’escola italiana, en mans del frare franciscà Girolamo Moretti, completen la visió i contribueixen a la riquesa interpretativa de la grafologia.
A Espanya, la introductora i primera estudiosa de la Grafologia va ser la Matilde Ras (1881- 1969), qui, després d’estudiar amb grans grafòlegs a França, va divulgar per primera vegada a tots els països de parla hispana
aquesta ciència, escrivint ferventment sobre ella en llibres, diaris i revistes.
“A l’escriptura queden plasmats la conducta, les emocions, la forma d’actuar, el tipus de pensament, la relació amb l’entorn, com ens mostrem davant dels demés i com ens sentim per dins”

Les seves aplicacions i limitacions...
És un valuós auxiliar en el camp de la psicologia, tant en les seves facetes clíniques com en les industrials. Per exemple, un anàlisi dels canvis en l’escriptura al llarg d’un tractament, permet conèixer l’evolució del pacient i la incidència que la teràpia està tenint en l’estructura de la seva personalitat.
En el camp de recursos humans, la grafologia és una eina molt potent, tant per les empreses a utilitzar en la selecció de personal, com en l’orientació vocacional pels joves, d’acord amb les seves capacitats intel·lectuals, les seves aptituds i la seva personalitat, totes elles analitzables a través de l’escriptura.
En les relacions humanes pot ser un important auxiliar, per exemple, en un tema tan delicat com la compatibilitat amb una nova parella o per a estudiar com resultaran les relacions entre els membres d’un determinat grup de persones.
En el camp de la pedagogia, en l’actualitat és un excel·lent mètode de detecció de problemes en els nens, donat que ens pot revelar allò que el nen potser no n’és conscient o no vol revelar.
En l’àmbit forense o criminològic, la perícia cal·ligràfica judicial s’empra àmpliament com a auxiliar en la justícia en l’estudi de signatures i escrits per a analitzar anònims, falsificacions, alteracions en documents i verificació de testaments, així com en l’elaboració d’informes grafopsicològics i grafopatològics de sospitosos o criminals.

“Als recursos humans, a la psicologia, a les relacions humanes, a la pedagogia o a l’àmbit forense, camps llunyans entre si, que tenen en comú l’aplicació i l’utilitat de la grafologia”

Finalment, és una valuosa eina en l’estudi de personatges històrics.
Ara bé, aquestes diferents aplicacions són especialitats de la grafologia. Per tant, un grafòleg que no s’hagi especialitzat en grafologia infantil amb totes les seves peculiaritats i particularitats, no s’hauria “d’aventurar” en aquest àmbit. De la mateixa manera que l’especialitat de perícia cal·ligràfica judicial és una tècnica diferent a l’estudi caracterològic de la lletra. És una tècnica complexa de comparativa que un grafòleg que no l’hagi estudiat, no està facultat per a portar a terme. En quant a les seves limitacions, potser és més útil delimitar bé el camp d’aplicacions que parlar de limitacions. La grafologia no veu més enllà de l’escriptura, no endevina. El grafòleg utilitza una metodologia, unes eines fiables basades en la investigació científica (estadística), i si bé les persones podem ser més o menys intuïtives, la grafologia NO es basa en la intuïció. La grafologia no és una ciència que es dedica a endevinar més enllà del que es veu a la lletra. En l’àmbit de selecció de personal, podem veure si una persona té aptituds pel dibuix tècnic però no podem determinar si ja ha treballat en això, quin tipus de dibuix...etc.
Podem veure si una persona té predisposició o tendència a acaparar bens materials, però no podem acusar-la de lladre.
Tampoc és a primer cop d’ull. És un estudi minuciós, pel que qualsevol grafòleg hauria de fugir de la gent que li diu “endevina’m la signatura”... Primer que un grafòleg no és - no necessàriament i amb tots els respectes - un adiví, i segon, que el primer cop d’ull és una visió superficial i, en els millors dels casos, incompleta de l’autor. Un metge necessita
examinar detingudament al pacient, un psicòleg vàries sessions per a formar-se una imatge real de com és el seu pacient. I un grafòleg necessita seguir una metodologia i dedicar unes quantes hores a l’estudi i anàlisi de la lletra, per poder-se pronunciar sobre la personalitat de l’escriptor. Qualsevol altra cosa només contribueix a rebaixar la grafologia a un nivell on no pertany.

L’edat...
La grafologia estudia aquells trets gràfics que es desvien del model gràfic après. S’estudia la forma en que l’escriptura es personalitza progressivament així com el motiu pel qual canvia en determinats moments de la vida de la persona. Per tant, tot i que abans ja podem dir moltes coses sobre el nen a partir de les seves primeres traces, el que pertany a l’especialitat de grafologia infantil, és a preferir que el nen o jove ja hagi arribat a una certa automatització, maduresa i personalització en l’escriptura, el que sol passar al voltant de l’adolescència, o, segons el nen, als 14-15 anys, per poder fer un estudi real de la seva personalitat a través de la lletra. Tenint sempre en compte que estem fent una imatge de la persona en aquell moment de la seva vida i tenint molt presents els aspectes circumstancials com l’edat, l’estat de salut, grau d’escolaritat, etc. del moment. El mateix passa amb la vellesa, on hem de tenir en compte les tremolors causades per malalties com l’Alzheimer o la pròpia vellesa.
“La grafologia no veu més enllà de l’escriptura, no endevina”

El que s’estudia a través de la grafologia...
Un informe complet habitualment inclou les aptituds intel·lectuals, la maduresa emocional, el comportament social i les aptituds professionals de la persona. No obstant, quan és requerit, a través de la grafologia podem gratar molt profund en la personalitat, detectar pors, inseguretats, ambicions, tendències progressives o regressives, introversió respecte a extraversió, com es mou la persona en l’àmbit dels instints, com els canalitza, com se situa respecte a l’entorn, les autoritats, les seves frustracions, si la seva autoimatge està d’acord amb com es mostra en societat... això són només exemples. La personalitat és quelcom molt complex i, per tant, el que es pot arribar a
detectar a través de la lletra, també. Només cal dir que la persona quan escriu, plasma al paper un mapa de la seva personalitat. Les limitacions no estan en l’eina sinó en l’habilitat del grafòleg de saber anar en més o menys profunditat, de saber llegir aquest mapa, de saber encaixar correctament les peces d’aquest gran puzzle. Grans autors es dediquen a afegir cada vegada més aspectes a aquesta àmplia ciència. És una ciència que va avançant i és responsabilitat de cada grafòleg mantenir-se al dia per saber gratar cada vegada més en profunditat.
Ara, dit això, també cal dir, que un grafòleg es limita a estudiar allò que se li ha demanat i amb un gran respecte per la persona. Si és per una selecció de personal, ens limitarem a estudiar les competències requerides...

L’espai Gràfic
Existeixen moltes investigacions, basades en dades estadístiques, pel que fa al que s’anomena “el simbolisme de l’espai gràfic”. Les importants provenen de l’escola simbòlica, l’escola psicoanalítica suïssa, en mans, principalment, del científic Max Pulver. Ell va saber veure i es va dedicar a estudiar la importància que tenen al comportament humà els continguts que reposen en l’inconscient col·lectiu i que s’adquireixen per herència. Segons ell, tot individu, pel sol fet d’existir, resulta condicionat pel seu origen i li afecten els símbols ancestrals. Quan parlem de l’espai gràfic, parlem dels símbols temporals i espacials, que a l’escriptura es reflecteixen en els gestos que van cap a dalt i cap a baix (l’espai), i els que venen o van de l’esquerra i la dreta (el temps). Així tenim que el centre representa el JO, la quotidianitat, els sentiments, l’individu, la part superior representa l’esfera de les idees, les aspiracions intel·lectuals, les ambicions, l’idealisme, el misticisme, els somnis, la intel·ligència, la espiritualitat, la consciència, la imaginació...etc., i la part inferior ens parla de l’inconscient, l’esfera pràctica del materialisme, la sexualitat, els instints... A l’esquerra es troba la repressió, el passat, l’egoisme, la inhibició, el narcisisme, el decantament cap a la mare o la família, la introversió...etc, i a la dreta és on tenim el futur, l’expansió, l’extraversió, l’entorn, les relacions socials, la iniciativa i l’activitat. Aquesta és una visió molt àmplia que es concreta i es matisa en funció de què estem estudiant, si és una lletra, quina lletra, una línia, els marges o el conjunt de l’escrit plasmat al paper.

Hem de mirar el conjunt...
Sempre es mira el conjunt dels vuit grups gràfics: dimensió, ordre, forma, pressió, velocitat, cohesió, direcció i inclinació. Tot i que la vista sol buscar algunes senyals d’alarma com la pressió desplaçada, els ovals tancats per la part inferior, o traces excessivament anguloses, només per esmentar algun exemple, sempre hem de mirar el conjunt i no deixar- nos enlluernar per allò que sol destacar més. Evidentment que els trets més característics que salten a la vista es tenen en compte i tenen el seu pes específic, només faltaria, però sempre dins del context de la interactuació de les vuit dimensions principals.
Després estan els gestos tipus i les lletres clau. Els gestos tipus són aquells que apareixen en un escrit, de forma més o menys regular i que marquen unes tendències acusades de la persona. Sempre s’han de posar en relació amb el conjunt dels trets de personalitat reflectits a l’escrit (observats a través de la dimensió, l’ordre, la forma, la cohesió, la direcció, la inclinació, la pressió, la velocitat i la signatura). També hem d’observar en quines lletres concretes apareixen i a quines esferes de la personalitat afecten.
En quant a les lletres clau, si bé és cert que en la “g” trobem un bon representant de la zona instintiva, en la “t” la voluntat, en la “d” la imaginació i la importància de les idees i l’esfera intel·lectual, passa amb l’anàlisi de les traces gràfiques o lletres aïllades el mateix
que amb la signatura, en el sentit de que, sense coneixements de grafologia, la persona tendeix a prestar-hi una atenció excessiva. Però no podem caure en aquest error, sinó tot el contrari, hem d’observar sempre el conjunt, tenint en compte els matisos que ofereixen algunes lletres més significatives com la “t”, la “g”, la “d”, la “i” i els ovals, així com els gestos tipus que puguin haver-hi.

I si ens canvia la lletra...?
La lletra canvia amb la personalitat... madurem, la vida ens ensenya i tot això s’incorpora, per bé i per malament, al nostre caràcter. A mida que madurem i canviem, també canvia la nostra projecció a la lletra.

Tòpics i estereotips sobre la grafologia...
El típic: “Endevina’m la signatura”... En primer lloc, un grafòleg no endevina res, en segon lloc, no es fa en un moment, hi ha un estudi minuciós al darrera i, en tercer lloc, la signatura per sí sola, és un material parcial. Sempre s’ha de posar en relació amb el text.
Un altre tòpic és incloure la grafologia dins de les ciències esotèriques. Res més lluny. Si bé aquestes últimes, tractades de forma seriosa, mereixen tot el respecte, la grafologia és “fastigosament” (en el bon sentit de la paraula) científica i no deixa res per la intuïció. Un grafòleg no s’ha de permetre en un informe la llicencia de guiar-se per la intuïció, sinó que tot s’ha de fonamentar i ha de poder ser explicat a través del conjunt escriptural.

Avantatges de la grafologia respecte a d’altres tècniques analítiques (per exemple, en la selecció de personal)...
Podríem, així d’entrada, parlar de quatre avantatges principals. En primer lloc, un estudi grafològic ofereix una màxima fiabilitat. És molt difícil alterar o falsificar significativament l’escriptura, de manera que és difícil alterar els resultats.
En segon lloc la seva simplicitat. Només cal el text i l’escriptura.
Per altra part, la informació que es pot treure de l’escriptura és molt àmplia i pot arribar a una gran profunditat. Es pot estudiar a la persona de manera profunda i completa sense necessitat de la seva presència.
I, finalment, la discreció i objectivitat. No cal que la persona analitzada i elgrafòleg s’arribin a veure.

Per aprendre grafologia a Catalunya...
Tot i no existir una carrera universitària de grafologia o de perit cal·lígraf a Espanya (a diferencia de països com França i Itàlia, per només esmentar-ne alguns que són països veïns), si que existeix una formació universitària d’especialització professional superior en forma de postgrau i màster dins del tercer cicle universitari, de la mateixa manera que vàries universitats catalanes ja han inclòs, als seus diferents programes universitaris, la grafologia com assignatura, a carreres com la criminologia o la psicologia.
A Girona s’ha obert recentment la primera escola d’estudis grafològics de la nostra ciutat, Espai Grafològic, situada a la zona de Pericot...

Christina Stub
Grafòloga

Inigualable

Una formulació fruit de la natura

Des d’Espai Natura molt hem es- crit i parlat ja sobre Piabeli, una gamma de productes classifica- da com a “cosmètics” que resulta sorprenentment eficaç en un gran nombre de molèsties dèrmiques - i no dèrmiques - , des de la psoriasi, la dermatitis, taques, micosis, acné, rosàcia... fins a la cel·lulitis, les molèsties de la regla, la retenció de líquids, les males digestions i la caiguda dels cabells. N’hem fet xerrades, varis articles però ens hem adonat que hem parlat poc del que podem anomenar la joia de la corona dels productes Piabeli: “El Líquido Rojo”.

Mobirise
“El Líquido Rojo” és com una mena de “arreglalotodo” totalment natural, altament eficaç i especialment indicat en qualsevol afectació que es manifesti amb inflamació, ferida oberta, cre- mada, picor, fongs, quistos sebacis i clivelles. És summament potent, pel que, això sí, en casos d’erupció (psoriasi, dermatitis i altres en les que la gamma de Piabeli és un gran remei) no l’hem de fer servir directament, ja que produiria una “crisi de curació” (erupció de reacció) mas- sa forta. En aquests casos faríem un tractament amb el producte indicat de la gamma Piabeli.
Com podem definir “El Líquido Rojo”?
Les primeres quatre coses que venen al cap són que és un gran regenerador, un estimulador del sistema immuitari, cicatritzant i un po-tent desinflamant natural. Però és molt més...
Què és i per què serveix, doncs?
Aquestes gotes són un regal de la natura i poden resultar imprescindibles, un cop coneixes el ja quasi llegendari Liquido Rojo, a la farmaciola de qualsevol família.
A l’estiu és un gran aliat per baixar la inflamació i combatre la picor de les picades, tant de mosquits (fins i tot del mosquits tigre!), com d’abelles i altres picades de no poca importància. En la gran majoria de casos n’hi ha prou amb una aplicació, com a molt a repetir al cap d’unes hores o l’endemà. L’eficàcia és sorprenent! Continuant amb l’estiu, produeix un gran alleugeriment en cas de cremades del sol, baixant la vermellor i ajudant a restablir l’equilibri i la sana regeneració de la pell.
És un gran accelerador en la cicatrització de ferides, la ferida es cura més ràpid, la cicatriu queda més bé, tornant la zona afectada més ràpid a la normalitat, pel que resulta un remei post-operatori cada vegada més conegut i recomanat.
S’ha observat una gran eficàcia contra els fongs de tot tipus, estimulant les defenses i restablint l’equilibri de la zona de manera que es puguin combatre de forma natural.
Afegit a la línia revitalitzant dels cabells de Piabeli, fa un efecte de tractament de xoc, frenant eficaçment la caiguda dels cabells.
En les cremades, fins i tot les de més grau, regenera la pell d’una forma i amb una rapidesa absolutament sorprenents, arribant a regenerar les zones afectades, moltes vegades en la seva totalitat, recuperant els porus i fins i tot el pèl. En cas de mal de coll, podem ingerir unes gotes i fer-les passar lentament pel coll (o diluir-les en aigua i ferne gàrgares abans d’empassar-les) tantes vegades al dia com ens en recordem. En la majoria de casos, el mal de coll desapareix en un parell de dies.
També és útil pel mal d’orella. Podem posar un cotó ben empapat amb el “Líquido Rojo” a l’orella, que toqui de forma permanent la inflamació. En uns dies baixa la inflamació i el mal d’orella.
En les aftes bucals i problemes amb les genives, aplicant directament el Líquido Rojo sobre la zona afectada, es soluciona en pocs dies. És un gran aliat en rentats íntims, per ajudar a mantenir la zona sana i combatre els fongs. Per altra part, també tenim constància d’algunes aplicacions interessants:
- Tres o quatre gotes aplicades sota la llengua de forma regular, potencien el sistema immunològic.
- Tres o quatre gotes aplicades al quart xacra (a l’altura del cor), regula – i potencia – l’activitat sexual.
- Aplicat al plexe solar (situat al punt mig entre la part inferior de l’estèrnum i el melic), millora l’activitat neuronal.
En general, s’ha provat el Líquido Rojo amb resultats sorprenents en casos tan variats com ferides, úlceres varicoses, cremades, caiguda de cabells, ferides d’operacions, aftes bucals, problemes en les genives, herpes labial, fongs, mal de coll (angines), inflamació d’oïdes, rentat íntim, cops, cicatrius, dolors als peus, picades de mosquits i d’abelles i urticària, per només esmentar-ne alguns... La llista és llarga i continua creixent, afegintse noves experiències i aplicacions que ens permeten ampliar el reper- tori de la seva utilitat.
Només ens queda esmentar que “el Líquido Rojo” s’aplica a nivell local i que es pot aplicar pur o rebaixat en aigua.

De què està fet?
La formula fou descoberta en 1971 i des de llavors ha estat peça imprescindible en línies
(Piabeli) com l’antitaques i la juvenil, atribuint, en part, l’eficàcia d’aquestes dues línies a la presència d’aquesta increïble fórmula.
A la seva composició trobem noms com Savia betula berrugosa, Commiphora molmol, Propo- lis, Folium Betulae, Rosa canina, Salvia Officinalis, Lavendula Angustifolia, Cederla odorata i Bnoswellia carterii. Tots els seus components són de procedència vegetal, pel que la seva composició molecular és similar a la de les nos- tres membranes. El dermis la tolera sense cap rebuig i aprofita de ple la formula.
En fi, que és d’aquelles ampolletes que convé portar sempre a la bossa per a qualsevol situa- ció. A Espai Natura és un remei al que recorrem cada vegada més per les seves variades apli- cacions. Ara bé, dit això, dret a llei també hem de dir, que està classificat com a cosmètic... i que tot el que esmentem en aquest article són simples experiències que s’ha tingut arreu d’Espanya amb aquest cosmètic, que, en qualsevol cas, van més enllà del que el fabricant pot posar a l’ampolla com a indicacions. Però, ja ho sabem, això és el que passa amb qualsevol producte natural. A partir d’aquí, a cadascú li pertoca separar el gra de la palla.

Christina Stub

Cremes de sol

Filtres sintètics o filtres naturals?

A la nostra revista de juny del 2011, ja vam publicar un article sobre els filtres solars amb el títol “Protegir- nos del sol pot ser perillós?” Donada ara la proximitat de l’estiu, tornem a reprendre el tema, no tant per ser repetitius, sinó perquè el tema és de no poca importància i perquè ara podem donar alguna bona noticia al respecte. (I per suposat també s’hi poden haver afegit nous lectors ;-)).

Mobirise
Passa, que si no ens informem, ens apliquem sense qüestionar-nos-ho, productes cosmètics aparentment inofensius, deixant-nos portar pels anuncis, el que aconsellen les farmàcies, els fabricants i, en el cas de la protecció solar, per la por als tan temuts raigs solars. I és que, arribat l’estiu, la crema solar és d’ús obligat per evitar cremades i càncer del pell... o...? Realment sabem què és el que ens estem posant?
Al passat número d’aquesta mateixa revista, vam, tanmateix, publicar un article amb el títol “El perill dels cosmètics”. L’article va començar amb aquestes paraules: “La llegenda diu que Cleopatra va morir dels tòxics que contenien els seus productes de maquillatge. La ignorància d’aquells temps. Avui dia en sabem més! O...? Realment hem avançat respecte a fa més de 2.000 anys? Bé, antany potser era per ignorància. Ara és per no obrir els ulls a una realitat incòmoda.” En aquest article vam enumerar una llarga sèrie d’ingredients que es troben habitualment a la cosmètica i que no són precisament innocus per la salut, i menys si l’ús és diari. Doncs, la crema solar convencional, a part de l’habitual repertori d’aquest tipus d’ingredients (parabens, derivats del petroli, PEG’s, colorants conservants sintètics, disolvents), té un component encara més preocupant: els propis filtres solars. Els filtres solars són els components que eviten que la pell es cremi pels raigs del sol quan l’exposició és prolongada. Aquests ingredients actius, quan són químics, actuen per absorció, neutralitzant els efectes de la radiació mitjançant una modificació de l’estructura química de les molècules, produint, en conseqüència, efectes que poden ser indesitjables per l’equilibri del cos, respostes al·lèrgiques i alteracions vàries. Quan aquests filtres s’escalfen, és a dir, en posar-se en contacte amb el sol, es descomponen i creen radicals lliures, molècules altament reactives!! Com a conseqüència d’aquestes reaccions químiques, es genera una desorganització en les membranes cel·lulars de l’organisme. Dit amb altres paraules, els radicals lliures generats pels filtres solars químics sembla ser que ataquen al nucli de les cèl·lules de la pell i poden causar mutacions. Ens podem preguntar, doncs, què és pitjor, els ragis del sol o el remei?
I no hi ha alternatives?
Sí. Existeixen els filtres físics, els naturals, que actuen sense absorbir-se, formant simplement una pel·lícula protectora sobre la pell. Actuen a manera de pantalla i són impermeables a la radiació solar. Protegeixen de la radiació per reflexió, és a dir, que reflecteixen o rebutgen la llum. A més dels ragis ultraviolats, controlen els visibles i els infrarrojos. Els més utilitzats són l’òxid de zenc, el diòxid de titani i la mica.
Per tant, els fotoprotectors naturals, que empren filtres 100% minerals de seguretat contrastada, resulten una alternativa molt bona i segura. Depenent de la marca, molts es reforcen amb ingredients naturals, com betaglucans (obtinguts de llevats), mantega de karité, jojoba, oli de llavors de girasol, onagra o germen de blat (actuen també com a filtres, afavorint alhora la regeneració i reestructuració de la pell), o substàncies com aloe, espí groc, albercoc, calèndula o hamamelis (amb efecte calmant, mantenint alhora una correcta hidratació de la pell).
Ara bé, els protectors solars amb filtre físic, essent productes que precisament actuen des de la superfície de la pell, no quedant absorbits per la mateixa, tenien la mala fama de deixar una aparença un tant brillant (degut als minerals) o, fins i tot tirant cap a una capa blanca. O sigui, no massa estètic!
La bona noticia és que alguna marca ha perfeccionat tant les seves fórmules, que, segons la marca, aquest efecte “secundari” ja queda mitificat. A Espai Natura, després d’estiu rere estiu buscar entre les millors marques naturals en la nostra recerca de productes solars que no només fossin naturals sinó també estètics i agradables de posar, tenim ara la satisfacció de poder oferir un producte solar natural, de primera qualitat i summament agradable:
- Compleixen amb la nova normativa EU en matèria de protecció solar de filtres UVA i UVB. - Utilitzen exclusivament filtres 100% minerals i estan certificats BDIH.
- La seva aplicació és agradable i no deixa cap pel·lícula blanca.
Per protegir-se del sol sense perill i tenint cura de la pell!!

Christina Stub

Un missatge d'alerta, un missatge d'esperança

Molt s’ha parlat sobre aquest any en forma de profecies apocalíptiques que anuncien la fi del món, i hi ha una mena de por generalitzada subjacent. La negativitat brota per tot arreu, corren temps estranys i hi ha una sensació quasi palpable de que alguna cosa “petarà”, que les coses no poden continuar gaire més temps així. I la veritat és que els temps són confusos i difícils de viure. Tsunamis, terratrèmols, una inusitada activitat solar, volcans que prenen vida per tot arreu de la Terra. Les crisis a tots els nivells, l’econòmica i financera, l’ecològica, la climàtica i, per sobre de tot, la creixent crisi de valors acompanyada d’una igualment creixent pèrdua d’esperança. Ens trobem literalment en un coll d’ampolla a nivell mundial. És això que hem vingut a viure? És això que la raça humana ha creat com a teló de fons per intentar viure – o sobreviure – aquí a la Terra? Aquest panorama fa que algunes persones, més enllà del missatge apocalíptic, està dipositant una mirada quasi esperançada en la polèmica data del 21 de desembre del 2012. Passi el que passi, pot ser pitjor que ara? Que “peti” el que ha de “petar” per alleugerir aquesta tensió, i que de pas acabi amb l’odi, l’enveja, l’egoisme, la competència, el materialisme i el capitalisme, aquests conceptes que són tan contraris a la nostra naturalesa, que la pobra criatura que portem a dins, l’ésser més enllà de l’ego, es retorça i deixa escapar crits ofegats de dolor sota l’esclavitud d’aquesta xarxa de sentiments destructius, que sembla dominar la humanitat des de fa... mil·lenis?

Mobirise
Però què hi ha d’aquestes profecies pel 21 de desembre d’aquest any? (Quan aquesta revista vegi la llum, faltarà només un parell de setmanes per arribar-hi). El que és realment curiós és la coincidència entre moltes cultures diferents, sense una aparent connexió geogràfica, cultural o temporal entre si, que semblen voler cridar la nostra atenció sobre aquest any, o més ben dit, sobre el solstici d’hivern d’aquest any. Els maies, els hopis, els egipcis i altres grans civilitzacions del passat i, fins i tot, el propi Nostradamus, han deixat un missatge d’alerta sobre l’època en la que ens trobem ara. Per què? Per què aquesta insistència? Per què tantes molèsties? Perquè en el missatge d’alerta
en el fons hi ha un profund missatge d’esperança de que, el que ha de passar, no és en absolut aliè a nosaltres, sinó que, al contrari, depèn de nosaltres, de cadascú de nosaltres de forma individual, d’aprofitar el moment per escollir com volem viure a partir d’ara? Perquè és una oportunitat suprema per fer balanç i canviar, des del nostre propi laboratori de creació, un món que ja res té a veure amb el paradís que hauria de ser la vida? Perquè dirigim la mirada cap a dins i prenguem consciència de que el canvi, en el fons, depèn de nosaltres i només de nosaltres?
Anem per parts...
Fa uns 1.500 anys, una civilització inusitadament sàvia i avançada pels temps, va desaparèixer misteriosament, quasi tan misteriosament com van aparèixer. I amb ells va desaparèixer una saviesa de valor incalculable. Però ens van deixar un llegat, un missatge en forma de set profecies, per quan estiguéssim a les portes del 21 de desembre del 2012. Estem parlant de la civilització maia.
Podem decidir que es tracta d’una superstició d’un poble primitiu, una falsa profecia com tantes altres, per alimentar a esotèrics, astròlegs, ocultistes i a la gent ingènua. Però el cert és que els maies no eren en absolut ni ingenus ni primitius. En astronomia, matemàtiques i arquitectura, els seus coneixements no tenien res a envejar als dels antics egipcis i grecs, i havien estudiat profundament les relacions entre l’espai i el temps. Tant és així que els altres pobles de la regió – més primitius – els anomenaven “els amos del temps màgic”.

“Quin és el missatge còsmic i filosòfic que ens van deixar els maies?”
Des de les seves imponents piràmides, que eren a la vegada temples i observatoris astronòmics, els maies registraven els desplaçaments del Sol i la Lluna, les explosions i tempestes solars, la precessió dels solsticis, l’òrbita de Venus, Mart i Neptú i les constel·lacions d’Orió, Gèminis i les Plèiades. Aquests coneixements van constituir el punt de partida per establir un complex sistema de mesura del temps, que, a part de la seva funció cronomètrica, tenia a la vegada un caràcter místic i profètic. Perquè, com solia passar en altres civilitzacions de l’antiguitat, ciència, religió i màgia s’unien en un sol i unificat coneixement transcendent.
Llavors, quin és el missatge còsmic i filosòfic que ens van deixar els maies? Bé, en primer lloc, no sembla que podem afirmar que el que s’anunciava fos una catàstrofe que fes desaparèixer la humanitat. No parlaven literalment de la fi del món, sinó de la fi d’aquest món, tal i com el coneixem ara. En aquesta data, segons els seus calendaris, succeirà un fenomen còsmic excepcional que es produeix cada 25.625 anys. Però per entendre això, potser hauríem de donar un cop d’ull a la seva manera d’entendre el temps, que era bastant més complexa que la visió actual, despullada aquesta com és, de qualsevol integració amb els grans cicles còsmics.
Per la nostra cultura, el temps és lineal, una cosa passa després de l’altra, com una fletxa que simplement avança, sense mirar enrere. Diguem que tenim un concepte del temps bastant rígid respecte a altres cultures més antigues i per això ens costa entendre el concepte de prediccions o profecies. Ho podem comparar amb l’època en que pensàvem que la Terra era plana. Pensàvem, que si caminàvem endavant en línia recta, com a molt arribaria un moment en cauríem per un precipici. Mai haguéssim dit que tornaríem al mateix lloc, caminant endavant en línia recta.

“Tenim un concepte del temps bastant rígid respecte a altres cultures més antigues i per això ens costa entendre el concepte de prediccions o profecies”
Els maies, en canvi, entenien el temps com una gran roda que gira eternament. O com un gran engranatge de rodes que giren i interactuen entre si.
Entenent aquest concepte, el temps com una sèrie d’esdeveniments que passen de forma cíclica, i amb infinitat de cicles i de combinacions d’aquests cicles que es sincronitzen amb altres cicles... observant i entenent que tot dóna la volta i torna a començar, és quan podem començar a parlar de predir el futur. Tornant a l’exemple de que la Terra és rodona i no plana. Si comencem a caminar al voltant de la Terra, acabem per descobrir que, tot i caminar en línia recta i aparentment “cap endavant”, finalment tornem al mateix lloc. Doncs, des del punt de vista dels maies i altres cultures, el temps es comporta d’alguna manera de forma similar.
Van desenvolupar varis calendaris a diferents escales i unitats de mesura, depenent del seu propòsit. Els utilitzaven per entendre i mesurar els cicles de la Terra al voltant del Sol, així com les sincronitzacions amb altres cicles com els de Mercuri, Venus, Mart, Jupiter i Saturn amb la Terra. D’aquesta manera donaven ordre a l’Univers. De tots aquests calendaris, utilitzaven bàsicament dos pel dia a dia. El Haab, basat en el Sol, i el Tzolkin, basat en la Lluna, mentre el calendari en el que es basen les profecies és el que anomenaven El Compte llarg, i és simplement un calendari a més gran escala. O en realitat a mitja escala, ja que encara hi ha cicles molt més grans. Aquest calendari es basa en el moviment el·líptic del nostre sistema solar respecte a les Plèiades. 

“La transformació del planeta i de l’ésser humà significarà la desaparició de la vida basada en la por i l’egoisme”
Aquest cicle, al voltant de les Plèiades, és de 25.625 anys i l’anomenaven un dia galàctic. Segons si estem més allunyats o més a prop del centre de la galàxia, podem, literalment, parlar de dia i nit galàctica. Aquest cicle, alhora, el dividien en 5 cicles menors de 5.125 anys, anomenats “sols”, coincidint el final de cada sol amb un immens raig de llum provinent del Centre de la Galàxia. Fa aprox. 5.125 anys, vam entrar en una època de més foscor per entrar en la part de l’el·lipse més llunyana del centre de la galàxia. Vam entrar a la nit galàctica, pels maies l’últim “sol” del gran cicle de 25.625 anys. Si avui els estudiosos i els experts presten tanta atenció a les profecies maies, no es deu únicament a la proximitat de l’any 2012. Molts aspectes d’aquest poble de Mesoamèrica resulten tan esbalaïdors com inexplicables, al menys amb els recursos actuals de l’arqueologia i l’antropologia. El primer enigma que presenten els maies, és el seu propi origen. El seu territori, que inclou la península de Yucatán i la seva base continental (sud de Mèxic i nord de Guatemala), va estar habitat des del mil·leni XI abans de Crist per diversos tribus de caçadors i recol·lectors nòmades en aldees primitives. Fins llavors, res diferenciava la seva evolució de la d’altres pobles precolumbians.

“El canvi és interior i individual”
I llavors, de cop, fa uns 5.000 anys (o, per ser més exactes, 5.125 anys), sorgeix en aquest territori, una brillant civilització amb uns coneixements tan impressionants que no podem més que preguntar- nos d’on els havien tret... tan de sobte. Els maies van posar una data exacta al naixement d’aquesta cultura: l’any 3.113 abans de Crist. Aquesta inusual precisió, i la sobtada adquisició d’una coneixements tècnics i una saviesa sorprenentment avançats per l’època i l’entorn, van portar a alguns investigadors a preguntar-se si alguna cosa extraordinària havia passat a l’any 3.113 abans de Crist. Però el que és realment astorador és que l’any 3.113 abans de Crist coincideix exactament amb el començament del cinquè sol, el que ara s’acaba...
Ara bé, si el sobtat origen de la civilització maia ha sigut sempre un misteri, encara més misteriosa és la seva igualment sobtada desaparició. S’han donat vàries explicacions racionals a aquest fenomen (guerres, malalties, rebel·lions internes, catàstrofes naturals, etc.), però ni totes aquestes juntes arriben realment a donar una explicació satisfactòria del misteriós abandó de totes les ciutats i centres de culte, en ple apogeu de la seva gran esplendor. És un misteri no resolt el de per què els maies es van dispersar i van retornar a la seva vida campestre, primitiva i senzilla, deixant enrere totes les seves meravelloses piràmides i altres construccions increïbles a la voracitat vegetal de la Selva. I, encara més incomprensible, per què de cop van abandonar les seves investigacions astronòmiques, les seves prediccions, i els seus sorprenents coneixements, oblidant per sempre el que havia sustentat a una de les civilitzacions més avançades de l’Antiguitat?
Hi ha teories interessants al respecte, que en general es descarten per “massa fantasioses”. O simplement no interessen perquè suposaria obrir la ment a una visió de la història tan diferent a la que coneixem que arrencaríem d’arrel les velles creences i podríem rescriure del tot la història de la humanitat. Com a parèntesi només comentar que estan sorgint senyals per tot arreu a la Terra, des de l’esfinx de Gizeh fins a les Piràmides que semblen brotar com bolets a diferents llocs de la Terra, que suggereixen que la història que se’ns ha explicat fins ara, és comparable a un compte infantil respecte al que hi ha per descobrir, i que sembla que s’està despertant una mena de memòria històrica que avarca des la llegendària Lemúria i la mítica Atlàntida, per ja no parlar de l’influencia de la resta de l’Univers. Bé, tanquem aquesta parèntesi, i deixem aquest tema per posteriors números. Independentment del motiu i l’explicació de la seva sobtada aparició en mig de la Selva per ja no parlar de la igualment sobtada desaparició, aquesta sàvia civilització ens va deixar un llegat, que es pot resumir en set profecies, sobre una època que els quedava tan llunyana en el futur, que realment a ells no els podria preocupar massa. I no obstant, es van prendre moltes molèsties en deixar-nos el seu missatge. Un missatge d’alerta i un missatge d’esperança. A continuació un resum del contingut bàsic d’aquestes profecies, que en línies generals són també una advertència dels sacerdots maies a les generacions futures, o sigui que, a la nostra:

“La setena profecia té un missatge clarament esperançador, anunciant amb tota claredat el naixement d’un món millor”
La primera profecia anuncia un període de canvis d’uns vint anys de durada que, traslladant el calendari maia al gregorià, s’inicia en el 1992 i culmina el 21 de desembre del 2012, coincidint amb la finalització del compte llarg i d’un cicle de 26.625 anys del moviment el·líptic del nostre sistema solar al voltant de les plèiades. Aquesta primera profecia compara aquest temps de vint anys amb un gran saló de miralls, en el que ens hem de contemplar tal i com som, i se’ns donarà una última oportunitat d’optar per un món més espiritual, just i pacífic. És l’anomenat “temps del no temps”.
La segona profecia prediu el gran eclipsi de sol de l’11 d’agost del 1999 (aquest eclipsi realment s’ha produït, en la data prevista pels maies; un eclipsi total, en el que la Lluna va cobrir totalment el disc solar. Es va iniciar a l’albada sobre Nova York, va travessar l’Atlàntic, tot Europa, el medi orient i l’Àsia Menor, fins finalitzar la seva trajectòria sobre l’Índia). D’alguna manera completa i continua la primera profecia, anunciant la seva faceta més obscura i violenta, ja que, segons diu, a partir d’aquest fenomen planetari s’iniciaria una creixent era de conflictes, guerres, i grans catàstrofes naturals. Com una prova per la humanitat amb l’objectiu de portar-la a un renaixement més perfecte. La tercera profecia es refereix a una sobtada onada de calor que aclapararà al planeta, causada per l’escalfament del sol i la ralentització del gir rotatori de la Terra. Aquest fenomen provocarà alhora canvis geològics, afectarà al comportament dels éssers vius i a l’organització de les comunitats humanes, si aquestes no recuperen una relació harmònica amb el seu entorn natural i còsmic.
La quarta profecia explica en més detall les conseqüències de l’anterior. És una espècie d’avís sobre el desglaç dels gels polars per la major activitat del sol, que també augmentarà la força dels vents solars i la intensitat i freqüència de l’activitat volcànica. D’acord amb aquesta profecia, aquest fenomen resultarà destructiu per la Terra per l’afebliment de les defenses naturals del planeta, que s’agreujaria potencialment en l’anomenat “temps del no temps” que va des de 1992 al 2012.
La cinquena profecia abandona una mica el to apocalíptic per a predir un futur d’esperança. Diu que la transformació del planeta i de l’ésser humà significarà la desaparició de la vida basada en la por i l’egoisme. És a dir, després del final del cinquè sol, la nostra espècie ja no serà depredadora del seu entorn, sinó que viurà en harmonia amb la Natura i l’Univers.
La sisena profecia anuncia l’aparició d’un gran cometa que xocarà amb la Terra, o, si més no, causarà efectes devastadors. No obstant, diu la profecia, aquests efectes poden evitar-se, desviant la trajectòria del cometa mitjançant les forces físiques o psíquiques, conduïdes per una humanitat solidària. S’aprofitaria així el pas del cometa per utilitzar les seves energies en certes transformacions. Per exemple, en l’evolució d’aquesta consciència col·lectiva. [Estarien parlant del famós planeta X?].
La setena profecia, no obstant, té un missatge clarament esperançador, anunciant amb tota claredat el naixement d’un món millor. Descriu el moment en que el Sol, abandonant una llarga època de brillar en la foscor, entra en l’albada de la galàxia en alinear-se amb ella. Rebrà llavors un intens raig des del poderós punt central e la Via Làctia que alhora serà reenviat a la Terra, posicionada en la mateixa
línia celest. Aquesta energia unirà a tots els éssers humans en una nova consciència que ara per ara només podem qualificar de divina per ser inevitablement d’un nivell superior. La humanitat sencera s’inundarà de plenitud i podrà comunicar-se amb el pensament, recobrant el poder mental i la pau espiritual dels començaments de tots els temps.

“És el moment de trencar cadenes, de revisar les nostres creences, els nostres pensaments, escollir en quin món volem viure i començar a actuar en conseqüència”
Bé, i si és així, per què tantes molèsties en transmetre’ns el missatge d’alerta?
No serà que la setena profecia és una oportunitat, i que depèn íntegrament de nosaltres i de la nostra actitud que l’aprofitem? L’article d’en Víctor Brossa en aquesta mateixa revista ens obre els ulls a que som nosaltres els únics creadors de la nostra pròpia realitat. Hem arribat a un punt d’inflexió en la història. Un punt en el que hem de triar entre el col·lapse de la societat i la destrucció, o de fer néixer un nou món, com suggereix la setena profecia, on només hi ha lloc per pau, amor i harmonia, tant entre els éssers que hi viuen, com amb la pròpia Terra i amb l’Univers. I no serà precisament en això que radica l’ambigüitat del missatge? Nosaltres, per increïble que ens pugui semblar, hem creat el caòtic món que ara ens envolta. Com? A partir de l’estructura de les nostres creences i els nostres pensaments. I l’hem embolicat tant que, tot i ser el desig de l’immensa majoria de gent, sembla ser que no sabem com sortir-nos-en. Hi ha massa software escombraria carregat al disc dur. Ha arribat un punt en que la població sencera necessita un “reset”, un “borrón y cuenta nueva” de la pissarra del subconscient, una nova oportunitat, per poder crear un nou món des de l’amor, la pau i l’harmonia amb l’entorn. I no serà aquesta l’oportunitat sobre la que ens alerten totes les profecies? Ens conviden a autocontemplar-nos, a prendre consciència del nostre poder com a creadors, poder i alhora responsabilitat, i ens conviden a aprofitar aquest moment tan especial de la història per escollir entre la destrucció o la construcció. La tria sembla estar a les nostres mans, com a individus. El món només és un reflex de les lents a través de les quals el contemplem. Per tant, mentre continuem contemplant el món des de la distorsionada visió del malson actual, el món, quasi per definició, no pot canviar. El canvi és interior i individual. Lliure de por. I conseqüent. Un sí en tots els sentits. Existeix un futur alternatiu en el que el nou paradigma de viure en associació i connexió reemplaça a aquesta mena de matrix actual. És el moment, doncs, de trencar cadenes, de revisar les nostres creences, els nostres pensaments, escollir en quin món volem viure i començar a actuar en conseqüència. En mans nostres està aprofitar aquesta oportunitat que ens ofereix el moment i sobre el que tantes profecies de diferents cultures ens alerten.

Christina Stub
  

El número auri i l'espiral de la vida

Què és el temps? Una línia recta cronològica? Un concepte abstracte que hem “domesticat” per anar coordinats tots plegats? Passa independentment de la nostra percepció del mateix? O no “passa” sinó que és un enorme i quiet ara en el que tenen lloc tots els esdeveniments que ens donen la sensació de pas del temps? Complicat i abstracte. A Espai de Llum,
considerant l’any en el que ens trobem, els avanços en la física quàntica, i pel nostre compromís d’endinsar-nos en la cultura maia i la seva avançada comprensió del temps tan diferent a la nostra, hem volgut fer algunes reflexions al respecte.

Mobirise

Per plantejar aquest interessant concepte del temps, donem un repàs, sense entrar en profunditat, dos grans temes que, conjuntament, ens poden donar una visió nova i molt poderosa d’aquesta dimensió tan poc tangible com és el temps. Entrarem en la forma cíclica de veure el temps de la cultura maia i explicarem el moviment més bàsic de l’Univers, l’espiral, un moviment que està íntimament lligat a la proporció divina, el número d’or o el número auri. Finalment ajuntarem els dos conceptes per entendre el concepte d’evolució de la consciència, inherent a la forma maia d’entendre el temps.

Per la nostra cultura, el temps és lineal. Una cosa passa després de l’altra, com una fletxa que simplement avança, sense mirar enrere. Diguem que hem simplificat bastant el concepte del hem perdut la capacitat d’entendre gran part de l’harmonia de l’Univers.

Ho podem comparar amb l’època en la que pensàvem que la Terra era plana. Pensàvem, ue si caminàvem endavant en línia recta, com a molt arribaria un moment en el que cauríem per un precipici. Mai haguéssim dit que tornaríem al mateix lloc.
Doncs més o menys d’aquesta manera un tant, diguem, precària, estem encara conceptualitzant el temps, el que ens porta molta confusió i una falta de comprensió sobre vàries de les qüestions més bàsiques de l’harmonia de l’Univers, simplement perquè no entren en aquest esquema més rígid que ens hem format del temps com una cronologia en línia recta. I per això ens costa tant entendre una cosa en el
fons tan simple, com són les prediccions sobre el futur. Entenem que el futur és conseqüència inherent de la successió d’esdeveniments més o menys casuals pertanyent cada esdeveniment al seu lloc a la línia recta fins arribar al futur.
Abans de passar a la visió del temps dels calendaris maies, potser seria útil netejar la pissarra mental amb un concepte que serveix per deixar la ment oberta a formes més intuïtives i creatives d’entendre el temps. I és el que ara ens explica la física quàntica. Que en realitat el temps no existeix. Que tot, passat, present i futur, forma part d’una gran sopa – quàntica – barrejada, anomenada l’ara. Difícil d’entendre, ja que en aquesta realitat de tres dimensions, entenem qualsevol esdeveniment com la conseqüència d’altres esdeveniments causals, és a dir, necessitem certa cronologia per ordenar els esdeveniments al nostre cap.
De totes les cultures de les que tenim constància i que ens hagin deixat algun llegat sobre la seva existència (puntualitzem això, ja que de ben segur que hi ha hagut grans civilitzacions sobre la faç de la Terra, de les que no tenim una constància en forma d’herència material), els maies són els que més es van endinsar en l’estudi del temps. Eren profunds coneixedors de l’astronomia per un cantó i la dimensió del temps per un altre. I és que – per ells – eren dues cares de la mateixa moneda.
Perquè si entenem el que ens diu la física quàntica de que el temps com a tal, com a línia recta i cronològica, no existeix, el que van fer els maies, era donar certa coherència al que nosaltres com a éssers de tres dimensions entenem com el pas del temps, descobrint que els esdeveniments tenen tots, a més o menys gran escala, un comportament cíclic. D’aquesta manera, per donar un cert ordre al temps i a l’Univers en general, van conceptualitzar el temps com una gran roda que gira eternament. O com un gran engranatge de rodes que giren i interactuen entre sí. Cicles menors dins de cicles majors. O diferents cicles coordinats entre sí, formant un tot a infinitat d’escales. Així, tenim nit i dia per la volta que dóna la Terra sobre sí mateixa. L’any és la volta de la terra al voltant del sol. I així fins la infinitat. I tot sempre torna a començar, en una eterna volta. És més, si ens hi fixem, tots els cicles sincronitzen els canvis entre activitat i repòs per dir-ho d’alguna manera, com permetent que l’energia es pugui recuperar.

“El temps no exiteix. Passat, present i futur, formen part d’una gran sopa - quàntica- barrejada, anomenada: L’ARA”


Doncs com aquests cicles, els maies en van plasmar en els seus calendaris uns quants, més de vint. Un dels més grans era el que anomenaven “El compte llarg”, el recorregut o el moviment el·líptic del nostre sistema solar respecte al centre de les Plèiades, un cicle d’aproximadament 26.000 anys. Aquest cicle també rep el nom de dia galàctic, degut a que el moviment el·líptic ens apropa i ens allunya del centre Galàxia, donant lloc a mig cicle més fosc (la nit) i una altra meitat més “diürna”. Ara, segons el calendari maia, estem a punt de sortir de la nit galàctica, finalitzant un cicle complet de 26.000 anys, i trobant-nos, per tant, a les portes d’un nou dia galàctic. El calendari maia no ha parlat mai de la fi del món, sinó de la fi d’un cicle, i, en tot cas, per la pròpia evolució, la fi del món tal i com el coneixem ara, per donar pas a una nova existència més evolucionada.
Tornant a l’exemple de que la Terra és rodona i no plana, si emprenem el viatge, començant
simplement a caminar, acabem per descobrir, si és que no ens quedem a las Bahamas o a Cuba, que, tot i caminar en línia recta i aparentment “cap endavant”, finalment tornem al mateix lloc. Entenent aquest paral·lelisme, és potser més fàcil de veure que, el temps com una cosa cronològica que només avança, és simplificar i distorsionar excessivament un concepte que dóna per molt més. Si entenem el temps, no com alguna cosa que avança en línia recta com una fletxa, sinó com una sèrie d’esdeveniments que passen de forma cíclica per la posició o, més ben dit, l’òrbita dels astres, entendrem que en realitat sempre estem seguint un – o varis – cicles, a més o menys gran escala.

“Segons el calendari maia, estem a punt de sortir de la nit galàctica, finalitzant un cicle complet de 26.000 anys, i trobant-nos, a les portes d’un nou dia galàctic”

Un cop interioritzem el temps com quelcom cíclic, esdeveniments que es tornem a produir pel gir etern dels astres al voltant d’altres astres, podem anar una mica més lluny i introduir certa bellesa matemàtica i profunditat en aquest concepte del temps. Perquè el moviment cíclic per sí sol, no condueix a la evolució inherent al pas del temps que entenien els maies. Perquè els moviment cíclic del temps pugui conduir a una evolució, ens hem d’imaginar que s’estiren els cicles del seu pla bidimensional, per, per dir- ho d’alguna manera, separar els anells, el que ens dóna un dels moviments més bàsics de la creació de l’Univers... l’espiral, o més ben dit, el seu parent tridimensional, l’hèlix.
Encara que l’espiral ha sigut testimoni mut dels avatars dels homes a través de diferents èpoques històriques, la seva patent no li correspon a la humanitat. Aquesta corba, com quasi totes, es fruit de la naturalesa. La podríem qualificar com la corba de la vida o, de forma més precisa, la corba de l’evolució. Tant el regne vegetal com el regne animal ens brinden impressionants exemples de gran varietat i tipus d’espirals. L’espiral simbolitza el procés de creixement i evolució. Representa el procés de tornar al mateix punt una i una altra vegada, el que permet que podem
aprendre de l’experiència, però a un nivell cada vegada superior. L’espiral – o l’hèlix – evoca l’evolució d’una força, d’un estat. És continuïtat, desenvolupament, emancipació, i rotació creacional.

“El calendari maia no ha parlat mai de la fi del món, sinó de la fi d’un cicle, i en tot cas, per la pròpia evolució, la fi del món tal i com el coneixem ara, per donar pas a una nova existència més evolucionada”

Abans de continuar, potser fóra convenient començar per explicar les particularitats del número auri. De fet, més que un número, és la proporció que guarden entre sí dos segments. És un número irracional (el que vol dir que no s’acaben mai els decimals) del següent ordre: 1,6180339887...... i és el que resulta de dividir un segment en dues parts, de forma que la relació entre la totalitat del segment i la part més gran sigui igual a la relació entre una part i l’altra. En altres paraules, si “a” és la part més gran i “b” la part restant, “a” més “b” dividit per “a” ha de ser igual a “a” dividit per “b”.
Fou descobert a la antiguitat, i pot trobar- se, no només en figures geomètriques, sinó a tot arreu a la naturalesa. Sovint s’atribueix un caràcter estètic especial als objectes que contenen aquesta proporció en les seves línies, i és possible trobar-la en diverses obres de l’arquitectura o l’art. Per exemple, L’Home de Vitruvi, dibuixat per en Leonardo Da Vinci i considerat un ideal de bellesa artística, està proporcionat segons el número auri. És un número quasi màgic, inquietant, universal i misteriós, amb infinitat de propietats interessants. És la proporció que dóna harmonia a qualsevol geometria, tot i que no en siguem conscients. Però és un llenguatge que apel·la al subconscient i que ens transmet harmonia. Tant és així, que les figures que estan més proporcionades, segons el número auri, ens resulten més agradables a la vista i, en general, quan alguna cosa ens resulta atractiva, amaga entre les seves parts aquesta màgica relació de geometria sagrada. També és la relació entre pràcticament totes les parts del cos, i apareix com a proporció als temples de l’Antiga Grècia. D’aquesta manera, Plató va considerar la secció àuria, com li’n deia, com la millor de totes les relacions matemàtiques i la clau a la física del cosmos. Més tard va ser en Da Vinci que li va donar el nom de la Divina Proporció, la proporció que dóna ordre i divinitat a tot l’Univers.
Hi ha números que han intrigat a la humanitat des de fa segles. Valors com PI – la raó matemàtica entre la longitud d’una circumferència i el seu diàmetre – o e – la base dels logaritmes naturals –, solen aparèixer com resultat de les més dispars equacions o en les proporcions de diferents objectes naturals. El número auri, màgic, diví i enigmàtic, apareix com la proporció bàsica a la naturalesa i als llocs més diversos, i posseeix propietats tan inquietants, que sembla tenir la clau del mateix misteri de la creació.
El número auri també està “emparentat” amb la successió de Fibonacci (1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55...). Aquesta successió s’inicia amb 1 i 1, i a partir d’aquí, cada element és la suma dels dos anteriors. Apareix en gran part de les configuracions biològiques (ramificacions dels arbres, la flor d’una carxofa...) i en la majoria de les estructures dels éssers vius. Si anomenem Fn al enèsim número de Fibonacci i Fn+1 al següent, podem veure que a mesura que n es fa més gran, la raó entre Fn+1 i Fn oscil·la, essent alternativament menor i major a la raó àuria.
Potser un dels exemples més coneguts, sigui
la proporció o el moviment en espiral de la famosa caragola coneguda com el “Nautilus”. I és que en realitat, gairebé totes les espirals que apareixen a la naturalesa, com en el cas del gira-sol o les pinyes dels pins, posseeixen aquesta relació àuria, seguint la successió de Fibonacci. És un espiral que està present i es repeteix en l’essència de tota creació de l’Univers.
Bé, tornant a la comprensió del temps com una successió de fenòmens cíclics, i introduint, per complir amb el propòsit d’aquest article, la Proporció Divina en aquesta roda eterna d’esdeveniments, podem donar evolució i profunditat a la forma cíclica de veure el temps dels maies. Pels maies el temps era cíclic, però al mateix temps, els grans cicles de la vida permetien l’evolució a nivells de consciència cada vegada més alts. Introduint una tercera dimensió al temps, donant profunditat i relleu al moviment cíclic, de manera que formi una espiral – o hèlix – , segurament ens apropem més a la seva comprensió cíclica i evolutiva del temps, plasmada en els seus més de vint calendaris.
L’espiral – o la caragola –, la forma que obeeix a les lleis del misteriós i famós número auri, el número d’or, per què no considerar que també és la proporció que dóna harmonia al temps? Si el temps fos simplement cíclic, és a dir, bidimensional en un sol pla, no hi hauria profunditat en els esdeveniments. Perquè hi hagi aquest relleu que observem, perquè no col·lapsi tot, i no es repeteixi absolutament
tot com una pel·lícula que simplement torna a començar, perquè hi hagi evolució, ha d’haver- hi aquest relleu, aquesta profunditat en el temps. I això converteix el moviment cíclic en un espiral. Un espiral que ens permet avançar, un espiral que dóna relleu i profunditat als esdeveniment i evita que tot es fongui amb èpoques teòricament passades.
El concepte dels maies del temps com rodes cícliques, ens aporta una gran comprensió sobre per què es podien fer certes profecies. És tan simple com que observant el passat, podem preveure el futur (d’aquí que podem preveure que cada dia sortirà el sol i que cada primavera tot tornarà a néixer). Però si afegim certa profunditat, i en comptes de cicles, introduïm en el concepte del temps, el dibuix de l’espiral, no només expliquem el comportament cíclic del temps, sinó que li donem el relleu necessari per no col·lapsar i entrar en un bucle en el que res avança.
És, per tant, aquest moviment més bàsic de l’Univers, el que ens permet avançar, el que ens permet pujar un esglaó en l’evolució com a espècie. És la clau de la física del cosmos i, molt probablement, un dels llegats dels maies. Veure el passar dels cicles com una oportunitat d’avançar en l’evolució espiritual. Que la humanitat, per cada “anell” de l’espiral, pugui pujar un esglaó en la seva evolució. En mans nostres està aprofitar aquesta oportunitat que ens ofereix l’espiral del temps.

Christina Stub

Les alertes del cos, escoltem-les!

L'acumulació de toxines i metalls pesats, la causa de moltes manifestacions del cos

No és cap secret que hi ha una relació directa i causal entre la intoxicació interna i els problemes de pell, la cel·lulitis i una llarga etcètera.
“Els problemes de pell són el reflex d’un problema intern.
És l’avís que ens envia de manera sabia el cos”.
El cos disposa d’un complet sistema de transformació i filtratge de tot el que ingerim d’una forma o d’una altra, per aprofitar el que necessita i després eliminar bé tot el que li sobra. Està, doncs, en un principi bastant preparat per autonetejar-se No obstant, arriba un moment en el que els mateixos filtres del cos ja no donen l’abast, es tapen i no poden fer la seva funció. És llavors quan s’inicia el procés d’intoxicació del cos. Però anem per parts...
Amb la respiració inspirem oxigen. Aquest oxigen passa pel filtre dels pulmons i, en conseqüència, eliminem anhídrid carbònic. L’aigua que bevem es filtra als ronyons i eliminem una aigua més bruta amb rebuigs del cos: l’orina.
L’aliment que ingerim es transforma i es filtra als intestins i al fetge i s’elimina el que sobra a través dels excrements.


Mobirise
“El cos disposa d’un complet sistema de transformació i filtratge per aprofitar el que necessita i eliminar el que li sobra”
Mentre no ingerim més del que podem eliminar (sobre tot de contaminació atmosfèrica i aliments amb toxines) i es mantingui aquest equilibri, el nostre cos funciona bé. És quan aquest equilibri es trenca, amb un pes excessiu a les toxines i la contaminació, que comencem a acumular toxines i metalls pesats al cos.

“Mentre es manté l’equilibri entre el que es menja i el que s’elimina, el nostre cos funciona bé”
En general, a la societat actual, per bé que ho intentem fer, hi ha un excés d’aportació de tot tipus, tant de menjar com de toxines i de contaminació i el cos realment no dóna l’abast per autonetejar-se. Molta gent menja més del que al cos li fa falta. De fet hi ha una dita que diu, que d’una quarta part del que mengem, vivim, i de les tres quartes parts restants, viuen els metges... Entre ingerir més del que necessitem per viure i que el menjar, en general, està més desnaturalitzat del que reconeix i tolera el cos, de mica en mica, i sense ser-ne del tot conscients, ens anem intoxicant. Moltes malalties – la majoria - tenen el seu origen en aquest fet tan simple. Filtres bruts que no poden fer la seva funció.

“La suma d’ingerir més del que necessitem per viure, i del menjar més desnaturalitzat del que reconeix i tolera el cos, mica en mica, ens va intoxicant.”
Els factors d’intoxicació que sobrecarreguen els nostres òrgans són múltiples. Els pulmons es carreguen per la contaminació ambiental, el tabac i la falta d’exercici.
El fetge és l’estructura més gran encarregada de neutralitzar les toxines alimentaries. Quan hi ha un excés d’alcohol, tabac, cafè, te, excitants, sucres i aliments refinats, aliments desnaturalitzats, productes químics i un excés de greixos així com una falta de vegetals, el fetge ha de treballar més del compte i queda sobrecarregat.
Del fetge cap a l’intestí. Els mateixos factors que afecten al fetge, afecten a l’intestí i aquí un factor important és l’estrenyiment. Un bona evacuació és essencial per no reabsorbir les toxines que el cos aconsegueix filtrar i eliminar. Finalment, els ronyons es sobrecarreguen per un excés de sal, els aliments desnaturalitzats, els productes químics en general i la falta d’aigua. D’aquí – entre altres – la importància de beure molt d’aigua.
Un altre òrgan a través del que també ens alimentem, és la pell. I tristament, la majoria dels productes aplicades a la pell, inhibeixen una correcta respiració cutània. D’aquí la importància de “menjar” de forma natural a través de pell, és a dir, utilitzar cosmètica natural i compatible amb el cos humà. Podem esmentar, entre altres, els sabons alcalins, les cremes amb derivats de petroli i altres components tòxics així com l’alumini dels desodorants o el filtre de les cremes de sol sintètiques o químiques, com a factors d’intoxicació a través de la pell.

“Quan els órgans se sobrecarreguen, i no metabolitzen correctament, es generen una sèrie de toxines que el cos no aconsegueix eliminar i, per tant, acumula.”
Tots aquests factors d’intoxicació l’organisme els acumula allà on pot: al teixit gras en forma d’inflamacions i cel·lulitis, a la mocosa i els pulmons en forma d’asma, bronquitis, sinusitis i rinitis, a les articulacions (artritis) i... a la pell, manifestant-se en forma d’acné, psoriasi, eczema, dermatitis i una llarga etcetera.
La pell és un òrgan d’absorció (com l’estómac), que respira (com els pulmons), i que elimina les toxines a través de la suor (com els ronyons). A través de la pell, “mengem” i “evacuem”. Per això és important tenir-ne cura i no taponar- la posant productes químics o tòxics que el nostre cos no reconeix, no metabolitza i acaba acumulant, bloquejant el seu cicle natural.
I encara no hem esmentat la causa més important del bloqueig i acumulació de toxines.... les emocions. Les emocions són una resposta natural del sistema límbic del cervell, per avaluar si una determinada situació o circumstància afavoreix o no la nostra supervivència. Les emocions es desencadenen o es generen pel contacte sensorial amb el món exterior mitjançant els cinc sentits. Per tant, en la seva primera fase, la reacció emocional és una funció fisiològica del sistema nerviós i no un procés psicològic. Les tradicions orientals, a més dels cinc sentits, consideren la ment com un sisè sentit i, per tant, les imatges mentals generades per un mateix (conscient i inconscientment), funcionen de la mateixa manera que les imatges exteriors aportades pels cinc sentits.
Un cop generada, l’emoció deixa d’estar dominada per la ment i entra als sistemes meridians corporals com una forma d’energia que viatja a través dels canals energètics. I, igual que totes les formes d’energia humana, produeix profunds efectes fisiològics als òrgans, glàndules i altres teixits. Un cop aquesta energia està en moviment, adquireix vida pròpia, produint secrecions de diverses hormones, alliberació de neurotransmissors al cervell i al sistema nerviós, canvis en el ritme cardíac i la pressió sanguínia, ajustament en la respiració i estimulació o supressió de la digestió. Quan una reacció emotiva és extrema i s’allarga, es produeixen una sèrie de reaccions fisiològiques greus que desequilibren tot el sistema energètic (que és igual al sistema fisiològic), de la mateixa manera que ho fa un excés de toxines. Les emocions no metabolitzades es queden al cos com toxines acumulant-se als teixits i produint... retencions de tot tipus, artritis i altres problemes articulars, dermatitis, psoriasi, eczemes, caiguda de cabells, insomni...etc.
Si totes aquestes afectacions tenen el seu origen en l’acumulació de toxines, energies estancades o un excés d’aportació de masses coses que el cos no dóna l’abast per a metabolitzar, què podem fer per sanar-les?

“Les malalties són senyals que ens conviden a observar-nos i a canviar allò que ens està produint el malestar”
El tractament tradicional és amagar-ho. En molts casos amb cortisona! Tapar i retornar-ho al cos per uns quants anys més. Però... així ho solucionarem?
Pensem-ho un moment... Si les malalties, les erupcions cutànies, són crits del cos de que està brut per dins, que el sistema de neteja no dóna l’abast per netejar i eliminar tot el que porta acumulat, ni de desbloquejar les emocions estancades que s’hi han quedat com a toxines, el que necessita és un cop de mà per la neteja. Una ajuda al desbloqueig. Si anéssim de viatge en cotxe i s’encengués l’indicador vermell conforme els frens estiguessin fallant, què faríem? Trauríem la llum vermella per no veure la senyal? O canviaríem els frens per no xocar i tenir un accident? Les malalties del cos humà són senyals que ens conviden a observar-nos i a canviar allò que ens està produint el malestar.
Què podem fer, doncs? La resposta és quasi obvia... netejar els filtres. O més ben dit, ajudar al cos que se’ls pugui netejar solet. Hi ha diferents formes de fer una neteja en profunditat. Una manera summament eficaç és fer dejú. Aquí la famosa cura de xarop de sàvia d’arç i palma amb suc de llimona és una proposta molt interessant per a fer entre set i deu dies de dejú. És eficaç, dóna al cos el temps suficient per fer un “reset” a tots els seus filtres i, segons diuen, encara que personalment no m’hi puc afegir, no es passa gana.
Però si el que busquem és un producte d’ús fàcil, quotidià i continuat, Espai Natura ha trobat en Piabeli un autèntic regal de la natura.

QUÈ ÉS PIABELI?
És una gamma de productes, classificats com a cosmètics, elaborats bàsicament amb principis vegetals, d’origen totalment natural i de producció artesana, que ha mostrat una sorprenent eficàcia en nombrosos problemes dèrmics – i no dèrmics – , des de la superfície de la pell.

“La LOCIÓ CORPORAL estimula el correcte funcionament dels òrgans responsables de la neteja”
El seu producte base en tot “tractament” és la, ja famosa, LOCIÓ CORPORAL. Per descriure d’una forma simplificada el seu funcionament, es pot resumir en que bàsicament estimula i posa en marxa el sistema d’autoneteja del cos. Això sona tan simple que sembla increïble, però el cert és que els resultats són espectaculars. Posa en marxa una neteja profunda, que elimina les toxines causants dels diferents problemes i estimula la renovació cel·lular. NO es tracta d’emmascarar la pell per a mostrar-ne més bonica la seva superfície, ni de bloquejar les defenses, ni de corregir els diferents problemes només visualment. És ben bé el contrari. El que fa la LOCIÓ CORPORAL és actuar sobre la circulació profunda amb el principal objectiu d’estimular un correcte funcionament intern dels òrgans responsables de la neteja. Desencadena un potent procés de drenatge amb el que el cos es desintoxica, es descongestiona el fetge, s’activa el funcionament cel·lular i, en general, es reforcen tots els mecanisme d’autocuració dels que disposa l’organisme. En conseqüència, el cos funciona millor, la ment està més serena i tranquil·la, i la persona en general més sana. Així de simple. I d’aquí la seva eficàcia inusitada en nombrosos casos dermatològics com per exemple psoriasi, vitiligen, micosi, acné o dematitis, i no dematològics com cel·lulitis, insomni o problemes digestius, per només esmentar-ne uns quants. No és que amb la loció corporal “es curi” res, terme del que, per altra part i en la nostra humil opinió, se n’hauria de revisar el significat. El que en realitat passa és que el cos, amb els filtres més nets, té una sorprenent capacitat de funcionar tot sol...
I dels problemes de pell a la cel·lulitis... La cel·lulitis es manifesta com una acumulació de teixit adipós (maca la paraula!) en zones concretes del cos, formant nòduls de greix, aigua i toxines. Una mostra irritant i molesta de que d’alguna manera el drenatge del cos no acaba d’anar de forma fluida o òptima. Vist així, i a banda d’un component més hormonal, i entenent una mica com funciona Piabeli, és fàcil entendre que la loció corporal por ser un gran aliat per a combatre aquest “mal” que pateix, en algun grau, entre el 85% i el 98% de totes les dones (Aviat està dit...).
Amb la loció corporal estimulem i posem en marxa el potent tren de drenatge del cos, ajudant a netejar filtres i toxines acumulades.
“Netegem” la cel·lulitis. De nou, així de simple.

COM S’APLICA LA LOCIÓ CORPORAL?
Preferentment al vespre, un cop al llit i “en relax”, (quan ja és el moment de tancar els ulls), apliquem la loció corporal a la zona engonal (la estació central del tren de drenatge). Realitzant l’aplicació en relax i amb els ulls tancats, facilitem que la sang es canalitzi cap a la zona que volem activar (l’engonal i/o hepàtic biliar). En canvi, els ulls oberts consumeixen una gran quantitat d’energia i “atenció” de la sang circulant. Per altra part, és preferible realitzar la seva aplicació de nit perquè és el moment natural pel cos per posar en marxa el seu servei de neteja. És quan està tranquil i programat per auto-netejar els filtres.
En definitiva, la millor manera de mantenir a ratlla vàries afectacions classificades moltes vegades com a cròniques o “impossibles” d’eliminar (cel·lulitis i vàries afectacions dermatològiques), és no deixar que se’ns acumulin les toxines al cos. Està clar que la millor manera és menjar de forma sana i equilibrada i beure molt d’aigua. Ja ho sabem! Però tot i així, el nivell de contaminació actual, tant de l’aire com dels aliments, és tal, que podem necessitar una estimulació extra. I aquesta funció, pel que hem pogut comprovar a Espai Natura després d’anys d’experiència, la compleix Piabeli amb summa i sorprenent eficàcia.

Christina Stub

Tots podem ser calculadores humanes

Les matemàtiques són considerades la ciència de totes les ciències... i cert és que tots els patrons i totes les lleis de l’Univers comencen i acaben amb les matemàtiques. Quasi m’atreviria a afirmar que els patrons matemàtics i la perfecció i l’harmonia dels números, són l’Alfa i Omega de la nostra existència. En les matemàtiques i en la màgia dels números trobem els patrons de la mateixa creació i de les lleis que regeixen l’Univers, i sobre els càlculs matemàtics se sosté la construcció de totes les civilitzacions avançades. Les matemàtiques estan presents – les veiem o no – en tot el que fem i per tot arreu on ens movem. Conèixer-les ajuda a entendre moltes coses, dominar-les ens permet agafar el timó del nostre vaixell, perquè dominem les lleis que regeixen el mar. Però és que... uf!! Són tan complicades!! O... ?

Mobirise
Sabies que fa ja més de 5.000 anys, hi havia persones capaces de calcular tan ràpid com les màquines
d’avui dia? T’imagines fer una multiplicació o divisió de 3 xifres en menys d’un minut? I no has vist aquelles persones que exhibeixen una capacitat quasi inexplicablede resoldre -en segons!-  qualsevol operació matemàtica?
Això són les MATEMÀTIQUES VÈDIQUES. Bé, aquestes matemàtiques són això i molt més. Per situar-nos d'entrada, podem dir que són els mètodes aritmètica ràpids, utilitzats pels científics hindús de fa 5.000 anys. Un conjunt de 16 fòrmules -o sutres- que poden ser memoritzades fàcilment i que faciliten el càlcul ràpid de qualsevol operació amb números. En els últims anys, la seva popularitat s'ha disperat entre els estudiants indis, que veuen en elles una valuosa ajuda oer superar els examens i entrenar la ment. Però també està estenent les seves ales tan estrenyables i amigables per la resta del món. L'interès, així com la demanda, està creixent, degut a la seva simplicitat i eficàcia, proporcionant una gran varietat de beneficis.I no és casualitat que s'inclouen en els principis utilitzats pels investigadors de la NASA en Intel·ligència Artificial, així com els programadors de Microsoft per arribar a programes més complexos.

Però, comencem pel principi... Què significa “Matemàtiques Vèdiques”? Què són els Vedes?
Els Vedes són les escriptures sagrades de l’Índia, els antiguíssims texts sànscrits que formen la base de l’extens sistema d’escriptures sagrades de l’hinduisme. Són quatre col·leccions d’himnes, que eren transmesos oralment pels sacerdots brahmans i que reuneixen coneixements filosòfics, científics i religiosos.
La paraula “Veda”, en sànscrit, significa coneixement o saviesa, i es diu que els Vedes són la font original de tot coneixement i que no existeix cap branca del coneixement, ni mundà ni transcendental, que no provingui del text original dels Vedes.
Per això es diu que Els Vedes són com l’arbre dels desigs, doncs contenen tot el que l’home pugui desitjar conèixer, tant material com espiritualment. Se’ls atribueix una antiguitat de 3.000 anys abans de Crist i és, possiblement, una de les obres més grans que mai hagi produït l’enginy humà. Foren composats en vèdic, una forma antiga del sànscrit i es pensa que els passatges més antics foren escrits per estudiosos procedents en la seva majoria dels aris, predecessors de la cultura vèdica a tota la zona de l’Himàlaia, l’Índia i Pakistà.
Les Matemàtiques Vèdiques s’anomenen així perquè el seu “redescobridor” les va desxifrar – o extreure – dels texts originals de les escriptures sagrades de l’Índia, enterrades profundament en els segles, oblidades com tants altres coneixements de l’antiguitat – quan no interessen –, fins ser rescatades per l’hindú Bharati Krsna Tirthaji a principis del segle XX.
Bharati Krishna Thirtaji, un estudiós indi nascut en 1884, que als vint anys ja havia acabat vàries carreres, va presentar, al 1919, les setze regles matemàtiques que, segons afirma, havia recuperat dels antics texts sagrats indis, els Vedes, i que inclourien tota la matemàtica que coneixem avui.
Thirtaji va emprendre una gira por tota l’Índia, el Regne Unit i els Estats Units per a divulgar el seu descobriment i va arribar a escriure un extens tractat que dedicava un volum a cada “sutra”. No obstant, el manuscrit d’aquella obra es va “perdre” (misteriosament...) abans que fos publicat. Abans de morir, al 1960, en Tirthaji va reescriure el primer dels 16 volums. Aquest volum – simplement titulat “Matemàtiques Vèdiques” – fou publicat en 1965 i es va convertir en la base de tota la investigació en aquest camp.

Què són...?
Aquestes matemàtiques són un conjunt de 16 “sutres”, o mètodes, així com 13 “sub-sutres” derivats, que harmonitzen amb la forma natural en la que la nostra ment realitza operacions. Són fàcils de memoritzar i de fàcil comprensió, el que permet resoldre problemes matemàtics llargs i “durs de pelar” de forma ràpida i eficaç. “Sutres” és un terme pres de l’antiga llengua índia, el sànscrit, que vol dir “fil de coneixement”, i són com una mena d’instruccions codificades que, soles o combinades entre si, faciliten de forma sorprenent i, per la nostra forma d’entendre les matemàtiques, quasi màgica, els càlculs matemàtics. També són coneguts com aforismes i cobreixen tots els aspectes de les matemàtiques incloent aritmètica, àlgebra, geometria, càlcul i trigonometria. Simplifiquen la multiplicació, la divisió, números complexos, potencies al quadrat i al cub, extracció d’arrels quadrades i cúbiques. Fins i tot manegen les fraccions i decimals periòdics.
Ara bé, no és una simple col·lecció de trucs matemàtics, sinó que tots els càlculs tenen la seva base algebraica sòlida i contrastada. Provenen, simplement, d’una forma de pensar completament diferent a la nostra, que feia ús dels dos hemisferis del cervell en tota matèria i de forma natural i optimitzada, el que permetia arribar al coneixement d’una forma molt diferent de la que entenem avui dia. Això les converteix en una nova – antiguíssima – i estimulant forma d’aprendre i gaudir de les matemàtiques, que permet una velocitat de càlcul de fins a 1.700% més ràpid que el sistema de les matemàtiques clàssiques – modernes –. Qui les ensenyen, que per ara en la seva majoria són indis, no dubten en afirmar que és la major contribució de l’Índia a la ciència des de que es va inventar el número zero.

Tot els números tenen la seva particular propietat que podem aplicar, segons els números que estem tractant. Segons els números que intervenen i l’operació a fer, apliquem la “sutra” que correspon a la seva particular propietat i... podem fer els càlculs sense intervenció d’una calculadora.

Mobirise
Beneficis...
Aquestes matemàtiques aporten nombrosos beneficis de diferent índole. Per un cantó està la seva eficàcia i la perfecció en la solució de tot tipus de problemes i càlculs matemàtics, com inversos, quadrats i arrels quadrades, cubs i arrels cúbiques, múltiples equacions simultànies, equacions cúbiques, etc.
Aquesta és la part més pràctica... però aquestes matemàtiques ens aporten moltes més coses.
És l’únic sistema de càlcul matemàtic que activa els dos hemisferis del cervell, i, el que és més important, els fa interactuar. A la nostra societat se’ns ha ensenyat, i hem crescut fent servir, bàsicament l’hemisferi esquerre, el racional, adquirint una desconfiança general en tot el que prové de l’hemisferi dret, l’intuïtiu. Això no només ens ha quasi anul·lat l’enorme potencial que ens pot proporcionar l’hemisferi dret sinó que, més important, ha disminuït la capacitat entre els dos hemisferis de “col·laborar”. Per un òptim funcionament del cervell, haurien de ser complementaris en tot moment i en tot el que fem, el que enriquiria enormement la nostra vida i ens donaria noves capacitats, per la nostra cultura quasi impensables. (El que, per altra part, fa que les habilitats d’altres cultures més antigues – i no obstant més avançades – semblin pura màgia). Doncs encara que només fos per aquest motiu, hauria de ser un sistema que s’impartís de forma generalitzada per tot el món, (tot i que, potser precisament per això no ho és). Amb el sistema de les matemàtiques Vèdiques existeixen múltiples vies d’arribar a la mateixa resposta i és un dels motius pel que genera una gran activació de l’hemisferi dret, que permet que la intuïció i la creativitat interactuïn amb la part lògica de l’hemisferi esquerre.
La gent que practica aquest mètode matemàtic són, per norma general, més intuïtius i oberts. No obstant, excepte en col·legis molt exclusius dels EEUU i del Regne Unit, no s’ensenya a occident. Però cert és que podria jugar un paper important en la prestació d’un nou enfocament al nostre punt de vista, enriquint el nostre coneixement i comprensió de les matemàtiques. Aquestes matemàtiques augmenten la creativitat, l’agilitat mental i la rapidesa i ajuden a fomentar una bona memòria. Les persones que estudien matemàtiques vèdiques perden la por a la matèria. Estudiar aquest mètode permet adquirir més confiança en un mateix, ja que està en harmonia amb la forma natural de processar dades del nostre cervell. Millora i amplia les nostres capacitats cognitives en tots els àmbits, permetent que siguem capaços de resoldre problemes lògics amb més confiança i seguretat.
Espai Natura, a partir d’octubre, obre el seu nou espai “La Sala Alexandria”, un espai per recuperar coneixements perduts, i desenvolupar noves habilitats que ens permeten augmentar el nostre potencial com a persones. Aquest espai s’estrena amb el – que
sapiguem – primer curs de matemàtiques vèdiques a Girona. És previst que el curs tingui una durada de quatre mesos (classes setmanals d’una hora i 15 min.), i serà de primers d’octubre de 2013 fins finals de gener de 2014 (un total de 16 classes o 20 hores lectives).
Els professors són titulats per donar classe de matemàtiques vèdiques per una de les més prestigioses escoles de matemàtiques vèdiques de l’Índia.
Vols augmentar el teu potencial com a persona?
Vols poder fer càlculs complicadíssims sense fer ús de la calculadora? Vols estimular l’interactuació entre els dos hemisferis del cervell i convertir la intuïció en una eina altament fiable?
Vols augmentar la creativitat, l’agilitat mental i la rapidesa de resposta? Vols augmentar la confiança en tu mateix i perdre la por a les matemàtiques?
Vine i informa’t a Espai Natura sobre el proper curs de la Sala Alexandria, l’escola de les matemàtiques vèdiques de Girona. Aquest curs, a més, ESPAI NATURA estrena la seva aula virtual per poder atendre alumnes fora de Girona. Consultar horaris i preus, presencials i on line, a www.espai-natura.cat/formacio

Christina Stub

Som un ramat d'ovelles?

El món és com creiem que és? És més... La història dels humans realment és la que posa als llibres de text? Pel que fa a la història contemporània o més recent, sembla més obvi que així sigui, però què passa amb els passats més remots sobre els que només hem pogut fer hipòtesis? Sobre l’autèntica història dels nostres orígens. La història sobre la que tan sols tenim alguna pinzellada borrosa a través dels diferents texts sagrats, pràcticament incompatible amb la forma moderna d’entendre el món, la història i l’evolució de la humanitat.
Molt s’ha escrit i es continua escrivint sobre la Gran Piràmide de Gizeh: Qui la va construir? Com? I, sobre tot, per què? O potser la pregunta essencial és: quina és la seva veritable raó de ser? Quin és l’autèntic propòsit d’aquestes enormes i misterioses construccions que no només es troben a Egipte sinó que estan emergint per tot arreu a la Terra?

Mobirise
L’Egipte faraònic va sorgir pràcticament de l’edat de pedra. Van ser aquells humils pobladors de la Vall del Nil capaços de construir aquestes estructures tan enormes i perfectes? Per enterrar a un sol rei? Tant per la seva increïble perfecció, com per la saviesa i els coneixements que traspuen, les tres piràmides i l’esfinx de Gizeh són autentiques meravelles que romanen envoltades en misteri.
Geòlegs atrevits han afirmat que la gran piràmide de Gizeh va estar exposada a intenses pluges durant varis segles, com un diluvi. I aquestes van deixar de caure fa milers d’anys. Oficialment, s’ha fixat la data de les piràmides i l’esfinx entorn a l’any tres mil abans de Crist, quan es va produir el començament sobtat de la història d’Egipte. Durant més de la meitat del temps passat des de llavors, l’esfinx ha estat enterrada fins al coll a la sorra. I tot i així, malgrat aquesta protecció contra els elements, el cos de l’esfinx està profundament erosionat. Va ser l’autor nord-americà John Anthony West, que va observar que l’esfinx havia estat erosionada per aigua i no pel vent i la sorra, com es creu tradicionalment. Són dos tipus d’erosió molt diferents. Però no hi ha hagut precipitacions significatives en el Sàhara en nou o deu mil anys. Si l’esfinx va ser erosionada per l’aigua, hauria de tenir com a mínim nou o deu mil anys d’antiguitat, si no més.
Els monuments de Gizeh tenen característiques peculiars. Per exemple, estan situats amb extrema precisió, travessant el paral•lel trenta, impecablement alineats amb els punts cardinals de la Terra, est-oest i també respecte l’eix nord- sud. Apunten al nord amb una diferència de 0,05o. Però no només això. Tanmateix semblen tenir una alienació quasi perfecta amb el cinturó d’Orió. La precisió d’aquestes alineacions és esbalaïdora i no s’ha aconseguit en cap estructura moderna. Fa només cinc-cents anys que encara pensàvem que la Terra era plana. I les seves dimensions es van calcular fa tan sols tres-cents anys, però els que van construir aquestes piràmides, ja les coneixien.
La construcció de la gran piràmide incorpora els valors de Pi i Phi, valors sagrats i fonamentals en les matemàtiques... però, segons la història contada, no presents encara en aquella època. El famós número auri, Phi, és un dels principis fonamentals de la estètica i el disseny i una constant en l’Univers. Dividint la meitat de la base visible de la piràmide per la seva altura, obtenim Pi. La superfície dels quatre costats, dividida per la superfície de la base, dóna com a resultat Phi. Dividint la meitat del perímetre per l’altura total, obtenim Phi al quadrat. I així una i una altra vegada en aquestes piràmides. On sigui que mirem, obtenim Pi i Phi. Casualitat? La conclusió a la que arriben nombrosos estudiosos del tema, que, tot i tenir el perill de ser ridiculitzats per anar a contracorrent, han tingut valor per difondre material al respecte, és que sembla haver-hi una intenció superior al darrera d’aquestes increïbles construccions. Res no sembla deixat a l’atzar. Aquestes piràmides més aviat semblen una mostra d’un sistema avançat de matemàtiques i tecnologia i d’una meticulosa planificació. El que no quadra en absolut amb un model de rampes primitives i treballadors esclaus. Una construcció de tal precisió sembla francament sorprenent. I funciona. Aquestes piràmides es mantenen intactes, fins i tot davant els terratrèmols que enderroquen tots els edificis al voltant. Tota la construcció es manté dempeus com una mostra de saviesa, precisió i meticulosa planificació.
Però hi ha més... alguns blocs de la gran piràmide pesen tant com cent cotxes. Per aixecar blocs d’aquesta mida, avui dia es necessitaria una grua enorme. Més que enorme. Ja tan sols això ens hauria de fer plantejar, davant de quin tipus de civilització estem, quan contemplem la gran piràmide. En primer lloc, els constructors van anivellar el terreny, després van tallar sis mil hectàrees de llit de roca perquè poguessin treure’n milers de rajoles, cada una tan pesada com un cotxe. En segon lloc, van carregar cent trenta blocs de granit per més de vuit- cents quilòmetres. Cada bloc pesava entre vint i setanta tones. Els blocs van ser aixecats a seixanta- quatre metres d’altura. Van treballar amb més de dos milions de trossos de roca, tots de diferent mida i forma. Això fa que la construcció tan precisa resulti encara més difícil. I és que... entre les juntes no hi cap ni tan sols una fulla d’afaitar.
Indicis de que l’esfinx es remunta a una època bastant més antiga. Construcció increïblement avançada, alineada amb les estrelles i amb els punts cardinals de la terra, i incorporant en totes les seves diferents dimensions i mides els valors més sagrats de la creació. Feta per una civilització aparentment més avançada que l’actual. Una civilització, semblaria, antediluviana. Especulacions? És possible. Els defensors de la versió “oficial” per ara ridiculitzen idees tan “descabellades” com aquestes. No deixen de ser conclusions que alteren el panorama actual...
No hi haurà, en la història, en el fons un component de programació d’unes creences que convenen? Un marc en el que encaixar certes formes de pensar? Perquè anem seguint com ovelletes el camí que se’ns marca, creant un marc històric poc encoratjador sobre el que sostenir aquest panorama. Gratant una mica en la història, buscant explicacions diferents, se’ns pot desplegar un teló de fons totalment diferent pel nostre escenari. Només cal obrir una mica els ulls. No donar per suposat que quelcom és cert perquè ho “ha sigut tota la vida”. Aquest és el poder dels paradigmes incrustats. Són el punt de partida per com veiem i construïm el món. Però canviant aquests paradigmes, buscant respostes una mica més enllà, podem arribar a nous nivells de consciència, assolir una perspectiva diferent i... potser veure emergir un nou món, tan sols canviant la forma en la que el veiem.
Aquesta i altres temàtiques són el teló de fons de la nova novel•la “El despertar de les ovelles”, que es presenta a Espai Natura el 14 de març. (Veure l’agenda de la Sala Alexandria). A través de l’escriptor català Oriol Camps, homosexual, inconformista, bohemi i idealista, el lector és introduït al tabú del tema de l’energia lliure. I a través de la dramàtica història de la seva neboda, la Maia Camps, el llibre planteja varis interrogants sobre els vells paradigmes de la història, convertint els nous plantejaments en un punt de partida per una nova i encoratjadora imatge de la realitat.
Com a humanitat estem davant d’un encreuament. Hem de començar a escollir quin camí seguir a partir d’ara. Es plantegen nous reptes, es desenterren antiquíssims coneixements sagrats, que ens despleguen un mosaic completament diferent de la realitat. És hora de replantejar els vells paradigmes, discernir el que és beneficiós i ens fa avançar, del que no ho és tant. És hora que deixem d’actuar com un ramat d’ovelletes.

Christina Stub

© Copyright 2020 Marina Vilella Stub - Tots els drets reservats